Són paraules de Jesús, la constatació és seva: “La collita és abundant, però hi ha pocs segadors”. No ho diu per a posar-nos pessimistes ni convidar-nos a tirar la tovallola. Tot el contrari. Ho diu mentre “recorre totes les viles i els pobles, mentre ensenya a les sinagogues, mentre predica la Bona Nova del Regne i mentre cura tota malaltia”. Un programa pastoral en acció, la veritable acció d’una Església “en sortida”, que no es deixa guanyar pel desànim ni es considera en retirada, sinó urgida a la pregària i a no defallir en l’anunci del Regne: recorre ciutat i pobles, ensenyar, predicar i curar. Tota la realitat humana d’una illa que espera de la nostra entrega generosa i dedicació complerta.

Això suposa el lògic patiment del qui s’ha d’encarnar en una realitat humana i social que no sempre està –com solem dir– per la labor. Dificultats en el camp de l’ensenyament quan no se’ns reconeixen els drets constitucionals i humans de llibertat religiosa i d’ensenyament religiós, i no es fomenta de cap manera una laïcitat positiva, ben entesa, on el mateix fet religiós i les institucions religioses han de poder trobar el seu legítim camp d’acció. Però, hem de poder dir com sant Pau als cristians de Coloses: “Ara estic content de patir per vosaltres”.

Sovint la duresa en què es presenta el treball evangelitzador és una ocasió per entendre més i millor les condicions en què ho va fer Jesús i amb quines circumstàncies adverses es va trobar la primera comunitat cristiana en el seu camí d’expansió. Un ocasió per entendre que el nostre esforç va unit al de Jesús i, al mateix temps, al de tants i tants que, arreu del món, s’han decidir a ser deixebles missioners. Pau està convençut de que “és servidor d’aquesta Església i que Déu li ha confiat la missió de revelar al poble sant aquell misteri secret que durant segles i generacions guardava amagat”. Això dur problemes i demana esforç, necessita temps de preparació personal i pregària, molta pedagogia i transparència personal.

Estam a punt de finalitzar una etapa en les activitats acadèmiques del nostre Seminari i dels altres centres d’estudis. És un moment de fer repàs i encarar aquella avaluació que ens permeti discernir com ha estat el nostre treball i, sobretot, la manera com ens ha fet més madurs interiorment, més savis intel·lectualment, més forts espiritualment, més lúcids i entregats pastoralment. El creixement és per a tots, l’observació sobre el camí que hem fet ens engloba i afecta a tots, docents i alumnes, ensenyants i aprenents, i en la mesura en què tots, començant per mi, som una cosa i altra a l’escola del Senyor. És gran la seva intenció: “Déu ha volgut fer-nos conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor nostre (els qui no som jueus)”.

És en el cor del nostre treball acadèmic i formatiu obert a les dimensions humana, intel·lectual, espiritual i pastoral, que hi feim present el “propòsit de Déu”: “que Crist, esperança de la glòria que ha de venir, estigui en nosaltres”. Per això, hi afegirà sant Pau: “Nosaltres l’anunciam i, sense fer distincions, amonestam i instruïm tots els homes en tots els aspectes de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist”.

El treball acadèmic realitzat al llarg d’un curs no és una peça separada del que un ha de viure tot l’any, més bé forma part integrant d’aquest conjunt de vida. La nova Ratio fundamentalis institutionis sacerdotalis sobre el DO DE LA VOCACIÓ ens exigeix proposar un seriós camí de formació. En paraules del papa Francesc “Es tracta de custodiar i cultivar les vocacions, perquè donin fruits madurs. Elles són un “diamant en brut”, que cal treballar amb atenció, paciència i respecte a la consciència de les persones, perquè brillin enmig del Poble de Déu” (p. 3).

En aquest pla formatiu que comprèn a tots, “es tracta que els Seminaris puguin formar deixebles i missioners “enamorats” del Mestre, pastors “amb olor d’ovella”, que visquin enmig del ramat per a servir-lo i portar-li la misericòrdia de Déu. Per això és necessari que cada sacerdot se senti sempre un deixeble en camí, necessitat constantment d’una formació integral, entesa com una contínua configuració amb Crist (p. 9). Ha de quedar clar l’objectiu del treball de les nostres institucions acadèmiques i tot el que s’ha oferir com a formació permanent, avui tant o més important que la d’uns anys sols dedicats a l’estudi: “El discipulat i la configuració amb Crist es desenvolupen, òbviament, durant tota la vida. No obstant això, en les denominacions “etapa discipular” i “etapa configuradora”, es desitja transmetre la importància de subratllar, en un primer moment de la formació inicial, la vivència de ser deixeble i, en els últims anys, la necessitat d’entendre la vocació al ministeri i a la vida sacerdotal com una continua configuració a la persona de Crist” (p. 10).

El nostre “desplegament en Crist”, del que ens ha parlat avui sant Pau, ens porta avui, en aquest fi de curs, a donar gràcies per l’acompanyament que Déu mateix ens ha fet per la presència operant de l’Esperit en cadascú, i també per l’ajuda que tots junts hem rebut els uns dels altres. Aquesta és una feina preciosa a favor de les vocacions, és “aquest treball constant que es realitza amb l’energia poderosa que Crist ens comunica” i que ompl de sentit i de goig la nostra vida. ¿Com ho faríem perquè molts se’n beneficiessin i poguessin venir a beure a aquesta font? ¿Com ho comunicam i ho feim saber a la gent que acut a les nostres parròquies i grups? ¿Com fer-ho per omplir el nostre Seminari de joves valents que volen viure el discipulat i la configuració amb Crist? ¿Com convidar a tants cristians i cristianes a fer una formació permanent per a ser més fidels a la vocació baptismal? ¿Com tornar tots més deixebles missioners?

L’estiu pot ésser un bon moment per a fer cadascú un disseny d’actuació. Jesús no es cansa, i ens ha dit una vegada més “demanau a l’amo dels sembrats que hi faci anar més segadors“. La pregària ens ha de dur a l’acció, i l’acció a la pregària. Viure aquest equilibri ens ajudarà ben segur a fer un treball ben fet al servei del Regne i de les persones a qui l’hem de comunicar.