Gn 14, 18-20. El rei va portar pa i vi i Abram li donà el delme de tot el boti.

Salm 109. Ets sacerdot per sempre.

1Co 11, 23-26. Això és el meu cos, aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Lc 9,11b-17. Donau-los menjar vosaltres mateixos. En recolliren dotze coves de les sobres.

En el nostre món globalitzat, els problemes reals adquireixen una tan gran magnitud que hom té la impressió de no poder fer-hi res per solucionar-los. Això passa precisament quan som testimonis del patiment de molta gent que sofreix els efectes directes d’una crisi econòmica que té el seu origen en una altra crisi encara més forta: l’absència d’autèntics valors humans i espirituals, que són els únics que poden posar la persona humana en el centre de tot i com a primer valor. Cal afegir- hi encara la falta de reconeixement dels drets humans més elementals, entre els quals hi ha una cosa tan bàsica com és comptar amb l’adquisició d’un estatut legal per als immigrants i la possibilitat de poder acollir els refugiats, a més de tot el que hi segueix, com disposar d’un treball estable, d’una vivenda digna i de l’aliment necessari per a viure, juntament amb d’altres recursos imprescindibles, que han de ser el resultat d’unes autentiques polítiques per a la igualtat, la justícia i la solidaritat a favor d’una convivència equitativa per a tots i que afavoresqui el bé comú.

La celebració del Corpus Christi, la festivitat del Cos i la Sang de Crist, viscuda en el misteri de l’Eucaristia, el nostre aliment per excel·lència, ens fa posar la mirada sobre aquesta realitat de desigualtat i sofriment, de la mateixa manera que el Senyor es va fixar en aquella multitud famolenca que el seguia que esperava que algú els donàs de menjar. Una mirada, sobretot, d’amor. En contemplar-lo, a Ell i des d’Ell, l’observació del context humà i social que ens envolta no ens pot deixar passius ni indiferents, sinó tot el contrari, veim aquells que són la seva la seva imatge més viva, aquells i aquelles que hem d’acollir i atendre.

Celebrar avui i cada vegada que ens reunim per a l’Eucaristia la presència real de Jesucrist entre nosaltres no ens pot deixar indiferents. Aquest memorial que ens va deixar com a actualització de la seva mort i resurrecció, ens obre a la dimensió social d’aquest signe visible com a sagrament de l’Amor que ens duu a entendre millor el seu significat i la seva exigència en la nostra vida i la seva organització social i econòmica. «Una Eucaristia que no compromet a un exercici pràctic de l’amor és fragmentaria en si mateixa. L’amor pot ser manat perquè abans ha estat donat» (Deus caritas est 14).

Aquesta donació ens ve avui anunciada i explicada a través de la Paraula de Déu. Sant Pau, a la seva carta als cristians de Corint, exposa «la tradició que ve del Senyor», el contingut de la qual és l’anunci de la seva presencia real enmig d’ells. En menjar el pa i beure del calze, proclamam l’entrega que ha fet Jesús de la seva vida per amor a tots i, al mateix temps, ens és aliment i força per a nosaltres, cristians.

Nosaltres, fidels a la «tradició rebuda que ve del Senyor» –tal com ho diu Pau als cristians de Corint– repetim el seu mateix gest en l’Eucaristia i som cridats a través d’ella a perpetuar la seva memòria, més avui que parlam tant de recuperar-la. Els primers cristians tot d’una van descobrir que era una mateixa cosa la taula del Senyor i la taula de la fraternitat entre ells i amb els més pobres. Sabent que Jesús havia dit als seus deixebles «Feis això en memòria meva», queda clar que una cosa implica l’altra, i que la solidaritat humana s’ha de reconvertir en CARITAT per la seva íntima relació amb el Sopar del Senyor, l’Eucaristia. És per això que avui unim el misteri del Cos i la Sang de Crist al Dia de la Caritat. L’Església és fruit de l’Eucaristia, i l’Eucaristia és cada dia fruit de l’Església, perquè és aliment de vida cristiana i font de fraternitat.   

Que sigui avui el Dia de la Caritat, quan de fet hauria de ser-ho cada dia, fa que fixem la nostra mirada en Jesús en el moment que observa una multitud que necessita menjar. El relat evangèlic de la multiplicació dels pans i els peixos acaba amb aquest comentari: «Tothom en va menjar tant com va voler i encara van recollir dotze coves de les sobres». Aquest resultat no és només un gest de despreniment pel fet d’entregar allò que cadascú té, sinó la força de l’amor misericordiós de Déu manifestat en Jesús, del que en fa participar als apòstols, a la vegada que els encarrega la responsabilitat del repartiment i els implica en una nova actitud de servei als més pobres. Jesús fa el miracle, certament, però la feina del repartiment és nostra, de fet vol que nosaltres cooperem amb el nostre compromís solidari i no caiguem en la temptació d’eludir aquesta responsabilitat de tots.

Dijous passat, tant en la roda de premsa en la que vam presentar la Memòria de Càritas corresponent a l’any passat, com el dia següent, en la presa de possessió del nou Ecònom de la Diòcesi, he volgut posat de relleu la importància que sigui l’atenció als pobres la mesura que marqui la qualitat de la nostra vida cristiana, tant a nivell individual com d’actuació eclesial. Tenim encara l’entranyable record d’aquell moment just acabada l’elecció del cardenal Bergoglio com a successor de sant Pere i bisbe de Roma, quan dins la mateixa aula del conclave i abans de fer públic el nom de Francesc, un amic seu, el cardenal Humes del Brasil i va dir «No t’oblidis dels pobres!». Volem que aquesta sigui també la nostra màxima, que jo, avui, voldria fer extensiva a tots els aquí presents i a tots els qui ens vulguin escoltar.

No oblidar-nos dels pobres significa, en positiu, fer el recorregut que fa el bon samarità quan es troba amb aquell accidentat mal ferit a la vorera del camí: 1) el va veure, 2) se’n va compadir, 3) s’hi va acostar, 4) el va atendre i li va amorosir les ferides, 5) el va carregar sobre la seva cavalcadura i 6) el va dur a una posada perquè l’atenguessin millor i amb els mitjans adequats, a la vegada que els va deixar la seva targeta de crèdit per pagar les despeses que hi hauria de més. Els qui van passar de llarg segurament es demanarien: «què em passarà a mi si m’atur a ajudar-lo?». En canvi, el bon samarità es va fer la pregunta a l’inrevés: «què li passarà a ell si no m’atur a ajudar-lo?» estam en una alternativa: la indiferència (que avui ja la veim globalitzada) o l’amor solidari, com el que ens ensenya i ens ho demostra Jesús al llarg de tota la seva vida atenent sempre els més pobres i descartats de la societat.

Els pobres entre nosaltres hi són. Potser ens costa descobrir una nova «pobresa invisible» que hi ha perquè no està enmig del carrer i afecta a persones que abans no eren pobres, ja que gaudíem d’un sou modest, però sense males previsions de futur, ni la inseguretat dels contractes precaris del present, els alts preus dels lloguers i la impossibilitat d’adquirir una vivenda amb mínimes condicions. El darrer informe FOESSA –referint-se a Balears– parla fins i tot de «pobresa severa» i ens col·loca en un dels primers llocs de l’Estat espanyol que la pateixen. Les xifres són alarmants: 98.000 persones a les Illes Balears continuen sota els afectes de la pobresa severa (21,5%), tot i la millora econòmica i laboral, que ha permès a 34.000 persones abandonar el llindar màxim de l’exclusió. 

Les tasses d’exclusió més elevades la pateixen llars sustentades per persones joves, dones, immigrants extracomunitaris i sense feina, així com famílies unipersonals i monoparentals. I el perfil majoritari de l’exclusió són llars no pobres, sustentades per persones que treballen, de mitjana edat i de nacionalitat espanyola. Preocupa molt que en els cinc darrers anys la conflictivitat social (conductes anèmiques, addiccions, maltractaments, relacions familiars i veïnals deteriorades) hagi passat del 5,1% al 13,6% i que 1 de cada 5 persones patesqui exclusió social. Recórrer al robatori o a la prostitució per a sobreviure, torna a ser un dels recursos que expliquen el deteriorament social amb què es viu. A això també s’hi ha de donar resposta i evitar que s’hi arribi.

Com responem a tota aquesta realitat? Ho dèiem l’altre dia presentant la Memòria de Caritas i fèiem aquest avís que els mitjans de comunicació van recollir molt bé: «La falta de vivenda i els baixos salaris es cronifiquen i creixen les famílies amb ingressos que no arriben a final de mes». L’Església a través de Càritas i altres institucions sempre estarem atents i observant com respondre. Aquest any hem respost amb més de 3 milions d’euros en diferents projectes i que han beneficiat a més de 8.000 persones. Això ha estat possible gràcies a la generositat dels quasi 1.000 voluntaris de Càritas, 523 donants i 514 subscriptors. Per veure que no podem defallir en el treball d’atenció i d’ajuda, és una esperonada que ens fa reaccionar, ja que en un any s’ha duplicat el nombre de persones ateses en situació administrativa irregular.

Per acabar i seguint la indicació de Jesús als seus deixebles en el moment del donar menjar a tanta gent que ho necessita, els diu: «Donau-los de menjar vosaltres mateixos». Aquestes paraules de Jesús van dirigides a tots i a cadascun de nosaltres, a mí el primer i al nostre presbiteri, perquè junts amb el poble de Déu donem resposta generosa des de la taula de l’Eucaristia a l’altra taula dels més pobres per tal de pal·liar la pobresa que pateixen i ajudar a sortir-ne. Diu el Fets dels Apòstols que els primers cristians s’ho prenien tan seriosament que «ja no hi havia pobres entre ells”.

I el que deim a tota l’Església comptant amb la feina caritativa que es fa, ho vull dir amb tot afecte, ànim de cooperació i humilitat, als qui tenen la responsabilitat política, econòmica i empresarial aquí, a la nostra illa, i amb la recuperació d’ànims des de la nova legislatura represa al servei del nostre poble, i que teniu la clau de moltes resolucions per al seu bé i havent pres decisions valentes. Vull dir-vos el mateix que el papa Francesc va escoltar del seu amic el cardenal Humes, però ara sí en plural: «no us oblideu del pobres!». Des de l’Església seguirem treballant i no deixarem de pregar, perquè l’Esperit del Senyor ens infongui amb els seus dons el seu amor y ens doni a tots un cor fratern i generós que, des de la taula de l’Eucaristia on partim el pa i el repartim, siguin de cada dia manco els qui pateixen mancança de tot i exclusió. A la taula de Jesús, a totes les taules hi hem de poder seure tots.

En comunió amb el papa Francesc faig aquesta pregària:

«Deman a Déu que creixi el nombre de polítics capaços d&#39entrar en un autèntic diàleg que s&#39orienti eficaçment a curar les arrels profundes i no l&#39aparença dels mals del nostre món! La política, tan denigrada, és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú. Preg al Senyor que ens regali més polítics als quals els dolgui de debò la societat, el poble, la vida dels pobres! És imperiós que els governants i els poders financers aixequin la mirada i ampliïn les seves perspectives, que procurin que hi hagi treball digne, educació i atenció de la salut per a tots els ciutadans. I per què no acudir a Déu perquè inspiri els seus plans? Estic convençut que a partir d&#39una obertura a la transcendència podria formar-se una nova mentalitat política i econòmica que ajudaria a superar la dicotomia absoluta entre l&#39economia i el bé comú social». (Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, 205)