El cor humà és un cor inquiet. Té set de plenitud, d’amor, de comunió, de felicitat. Amb tot, sabem per experiència que aquesta set ha d’orientar-se cap a aquella font que, amb la seva aigua viva, pot arribar a saciar-la del tot. Per això cal fe, que ens obre a aquella força interior –l’Esperit de Déu– que dona «entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm» (Rm 5,2). Tot és do, presència de Déu gratuïta i gratificant, perquè Déu, «donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Rm 5,5). Aquesta és la bona i gran notícia de la festa de la Santíssima Trinitat, la festa de la comunió en l’amor entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, amor que ens ha estat comunicat i del qual participam.

Hem d’agrair que Déu s’hagi fet conèixer, que sapiguem que és un Déu que es caracteritza per la seva iniciativa en l’amor i per poder experimentar nosaltres el goig de ser estimats per Ell. Podem dir amb certesa: hem conegut l’amor que Déu ens té! El seu amor és font de comunió entre nosaltres i, gràcies a Jesús, vivim cada dia la seva proximitat en qualsevol circumstància de la vida, tant en els moments favorables com en els adversos.

Per això, una vegada més som convidats a la confiança que el projecte d’amor de Déu sobre la humanitat arribarà al seu acompliment. Serà així perquè és totalment obra seva. El nostre esforç ha d’orientar-se envers la consecució d’un món de relacions humanes imperades per l’amor, una societat en la qual la convivència sigui el resultat d’un treball solidari a favor dels més necessitats, unes famílies en les quals l’amor, la confiança, la comprensió i el perdó són el clima diari de bona entesa i font de felicitat. Hem de ser «icona» de la Trinitat perquè el món cregui. Donem gràcies a Déu, perquè la nostra vida té la vocació de ser un signe viu del seu amor, un reclam de confiança i una paraula d’esperança, ja que «l’esperança no pot defraudar ningú» (Rm 5,5).

La fe en Déu Creador ens obre una finestra a l’infinit, que ens permet descobrir la bellesa de l’obra de les seves mans, i, alhora, una finestra al nostre cor per tal de captar la tendresa del seu amor en la nostra més íntima intimitat. Podem contemplar, així, la vida d’un cristià quan, en la persona de Jesucrist, hem rebut el do de la fe que ens permet contemplar-ho tot amb ulls nous, els de la Resurrecció. Ho veim en la fracció del pa, com els deixebles que deixen que Jesús conversi amb ells, els encengui el cor i es trobin amb l’agradable sorpresa de veure-ho tot amb uns «altres» ulls.

Hem de reconèixer, com diu la Carta de Taizé, que «la presència de Déu és un alè que s’estén per tot l’univers, és un impuls d’amor, de llum i de pau sobre la terra. Animats per aquest alè, se’ns empeny a viure una comunió amb els altres i som duts a fer realitat l’esperança d’una pau en la família humana, fent que aquesta pau i aquesta esperança resplendeixin entorn nostre». Si el deixam actuar, l’Esperit Sant ho fa en nosaltres, purificant i orientant de nou la mirada. Així, la contemplació de tot el que ens envolta pot escampar un nou resplendor que ens infongui admiració i sigui font de vida nova. Preguem sempre en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant, comunió d’amor també en nosaltres!