D’una part, pot semblar que ens importa poc la vida dels altres, però en realitat sí que ens importa, perquè ens costa acceptar-los com són i com és la seva vida. Ens importa perquè vivim com un mal la seva trajectòria, com els van les coses, sobretot si veim que coven dins l’interior sentiments de gelosia i enveja. Pitjor si encara s’hi ajunten frustracions personals per no haver aconseguit allò que un voldria. Fixem-nos-hi, Jesús coneix bé el cor humà i sap quines són les seves febleses més habituals, però també sap encara més bé com és el cor de Déu, la immensitat del seu amor, la seva misericòrdia (misèria i cor), un cor que estima i es compadeix d’allò més miserable. Així ens ho fa veure a l’evangeli, en la paràbola dels dos fills i el pare misericordiós.

L’actitud recriminatòria del fill gran, que viu la frustració de no sentir-se agraciat pel seu pare, i per dedins el corrompen l’enveja i la gelosia cap al seu germà petit, xoca de cara amb la incomprensible actitud misericordiosa del pare dels braços oberts, mogut per l’esperança indefectible de trobar-se amb tots dos fills. Jesús parla als de prop, parla a la majoria de nosaltres, i ens parla de l’amor d’aquest pare bo que no mereix el comportament de cap dels seus dos fills. Quan Jesús es refereix al pare que surt a l’encontre del fill pròdig i l’abraça, no es tracta de simples paraules, sinó que és l’explicació del seu ser i del seu obrar. Precisament d’això es tracta, de conèixer aquest ser i aquest obrar de Déu per a descobrir-hi la font de la misericòrdia, el seu amor dut fins a l’extrem envers tothom i sense distinció. Aquesta és la lliçó que ens vol donar Jesús quan ens mostra com és el seu Pare. Meditem-ho des del cor!

Avui podem avançar en el coneixement del misteri de Déu de la mà de Jesús, el qual vol que experimentem que som fills seus i que ens estima entranyablement, sigui quina sigui la nostra condició de procedència, de situació, de projecte de vida. Molt per sobre de les nostres fuites i dels nostres recels, reaccions immadures, Déu ens observa i, com ho fa amb el fill pròdig, es fixa en cadascú de nosaltres i vessa tendresa i perdó. Coneixent Déu així, la reacció cap als nostres conciutadans que passen per dificultats de integració familiar i social ha de ser acollidora i de reconeixement de la proximitat que ens ofereix. Però, el que va dirigit a nosaltres és «hem d’alegrar-nos!» per la situació que ens costa reconèixer dels altres, d’aquells dels qui ens costa acceptar com són i el que fan, la qual cosa -deim- ens fa sofrir i criticam. Som capaços durant un temps -o mai- de no parlar malament de ningú? Potser aquesta és una de les «penitències quaresmals» que Jesús ens suggereix per arribar a viure Pasqua: un canvi del cor i una trava a la llengua.

Per això, ens convida a eliminar de la nostra vida tot ressentiment i refer tota relació humana, especialment envers aquells als quals no toleram la seva manera de ser i de fer, ni la seva bondat, ni la seva honradesa. El pare bo de la paràbola estima de forma diferent, perdona sense límits, no recrimina res als seus fills; senzillament els estima i es desviu per ells, fins i tot malgrat la seva manera injusta de comportar-se amb ell. El Jubileu que estam celebrant és una magnífica oportunitat per a la reconciliació amb Déu, amb els altres i amb tot l’entorn creat. Aprofitem-lo al màxim! Ara és l’hora favorable!