Com cada any, la Jornada Mundial de les Missions se’ns presenta com l’eix transversal de la vida i activitat cristiana. Ja fa uns anys, el papa Francesc va deixar molt clar que no podíem separar dos aspectes fonamentals de la vida d’un cristià en relació amb Jesús: d’una part ser deixeble seu i, de l’altra, ser missioner, és a dir, aquell qui comunica allò que ha après, vist i sentit del seu mestre. I ho deia així: «Si un de debò ha fet una experiència de l’amor de Déu que el salva, no necessita gaire temps de preparació per a sortir a anunciar-lo» (EG 120). Tanmateix, essent autocrítics, ens hem de demanar que, si no l’anunciam, no és tal vegada perquè encara no hem fet l’experiència de l’amor de Déu, i per això no som autèntics deixebles? 

Per això, dirà que «tot cristià és missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús; ja que no deim que som “deixebles” i “missioners”, sinó que som sempre “deixebles missioners”» (íbid.). El missioner és missioner perquè s’ha fet deixeble i no pot viure una identitat sense l’altra. És per això que «no pot deixar d’anunciar allò que ha vist i sentit» (Ac 4,20). Està tan identificat amb Jesucrist que no pot fer altra cosa que anunciar-lo i anar allà on sigui per a fer-l’hi present. És el que viuen els nostres missioners escampats arreu del món, vivència que ha anat unida a l’enamorament de Jesús i de l’Evangeli, i els ha fet deixar-ho tot per anar a viure amb els més pobres i dir-los que Déu els estima. Des d’aquí, la plena comunió amb ells i l’agraïment més sincer de part de l’Església de Mallorca a ells i als qui treballen per a ells, ja que el seu testimoni ens esperona i ens edifica. 

Què ens diu avui a nosaltres la generositat del seu gest i, al mateix temps, l’exigència personal de sentir-nos missioners en els llocs i àmbits en els quals vivim? Conscients de la fredor religiosa dels nostres ambients i de la desertificació espiritual que patim, necessitam recuperar la consciència missionera per a ser «missió» enmig del nostre poble i entusiasmar-lo per la persona de Jesús, tot recordant-li que ningú se salva tot sol i que és la mateixa dinàmica de l’Evangeli que exigeix una creixent obertura capaç d’arribar a tothom i abraçar-lo. Optem per aquest dinamisme missioner que prové de l’encontre personal amb Jesús i facem-ne valent anunci, superant prejudicis, complexos i fins i tot una fe vergonyant. 

Diu Francesc que «el vertader missioner, que mai no deixa de ser deixeble, sap que Jesús camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell, treballa amb ell. Percep Jesús viu en ell enmig de la tasca missionera» (EG 266). Facem d’aquest estil el nostre viure cristià, tot proposant-nos l’exigència de fer junts aquest camí amb Ell.