Catedral de Mallorca, 17 d’abril de 2025

Ex 12,1-8.11-14. Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-ho amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Sal 115. Vós em trencàreu les cadenes. ¿Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?

1Co 11,23-26. Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Feu-ho per celebrar el meu memorial.

Jn 13,1-15. Us he donat exemple perquè vosaltres ho faceu tal com jo us ho he fet.

SOM UNA TRADICIÓ VIVA!

En contra de tota tendència a l’acaparament, Jesús ens convida a compartir i repartir. Només comparteix aquell que es desprèn d’alguna cosa, o que dona d’allò que honestament li pertany. El pa partit de l’Eucaristia és el signe més eloqüent que qualsevol persona pot entendre i, alhora, el gest més radical per entendre on es troba la solució a tanta obsessió per posseir. Fins i tot els no creients poden arribar a veure la sinceritat de qui, per compromís evangèlic i solidaritat fraterna, han fet de la seva persona un ésser-per-als-altres, com Jesús. 

¿Per què aquest Dijous sant podem arribar a entendre aquest gest del Senyor d’oferir-nos el pa i el vi per identificar-nos amb la seva mateixa persona, amb la seva mateixa vida? Jesús pren d’allò que és nostre, del blat que hem sembrat i collit, de la farina que hem fabricat, en definitiva, de la terra i del treball dels homes, pa i vi que hem rebut sobretot de la seva generositat, pur do per saciar la nostra fam i la nostra set de plenitud, de sentit, de Déu. Per alguna raó l’Església posa l’Eucaristia en el centre de la vida cristiana, com a font i cimal seu. Jesús s’ofereix tant que vol ser menjat. No es reserva res per a ell mateix, es dona del tot «per que tinguem vida i en tinguem a desdir» (cf. Jn 10,10).

En la intimitat amb Jesús, aquest vespre del Dijous Sant és per agrair el do de la seva vida feta aliment per a nosaltres en l’Eucaristia, la seva total donació per amor. Però també, i formant una mateixa unitat, per agrair la perpetuïtat de la seva presencia santificant a través de la institució del ministeri sacerdotal. Una ocasió privilegiada per valorar el gran do del sacerdoci a la humanitat. Sant Joan Maria Vianney deia que «un bon pastor, un pastor segons el Cor de Déu, és el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia, i un dels dons més preciosos de la misericòrdia divina».

La Paraula de Déu ens porta a contemplar aquells elements clau per entendre les conseqüències de l’entrega de Jesús en les nostres vides. En participar de l’Eucaristia i combregar, arribam a una tal identificació amb Crist que tota la nostra existència queda transformada per la seva gracia. En la mesura que ja no som nosaltres, sinó que és Crist qui habita en nosaltres, ens trobem en disposició d’arriscar-nos a ser els seus testimonis, arriscar-nos a que tothom qui ens vegi i ens tracti descobreixi quin foc interior ens anima a fer el bé i a donar-nos de la mateixa manera que es dona Jesús. Ho hem escoltat de després de rentar els peus als seus deixebles: «Enteneu això que us acab de fer?» (evangeli).

Jesús ens diu que no només les seves paraules han de ser objecte de la nostra màxima atenció, sinó els seus fets, ja que n’aprendrem una forma de ser i de fer que faran visible la seva existència en cadascú de nosaltres i entre tots nosaltres. Aquest «pa de vida» que Jesús no deixa mai de proclamar, ens ompl de la generositat de Déu i de la força del seu Esperit i amb la finalitat que la transformació interior que conté arribi a irradiar la seva llum sobre totes les situacions humanes, especialment sobre aquelles que posen més en evidencia el deteriorament de la injustícia i l’atropellament de la dignitat humana.

Avui, Dia de l’amor fratern ho hem de posar de relleu més que mai seguint el manament nou de Jesús, que és el seu testament: «Estimau-vos els uns als altres tal com jo us he estimat». Aquesta voluntat de Jesús ens dur a fer possible que aquest amor arribi a tots els indrets i a totes aquelles situacions que presenten més deteriorament humà i va en contra de la dignitat de la persona. Entre tantes situacions que fan patir, com els qui arriben amb pasteres a les costes de les nostres illes, o els infants no acompanyats que demanen ser acollits, com els qui no tenen feina i per això la burocràcia els impedeix estar legalitzats, com els migrants que no aconsegueixes trobar un habitatge assequible, com els sense sostre que hem acollit en els diversos espais que hem posat a la seva disposició, hi ha una situació greu que clama al cel -que és el tràfic de persones– davant la qual la setmana que ve diferents col·lectius de la nostra Església de Mallorca (Càritas, delegació de Migracions, Justícia i Pau, Delegació de pastoral d’Ecologia i Cura de la Creació, Mans Unides, Centre d’atenció a la dona, Casal petit, de les Germanes Oblates, hem organitzat un Cercle de Silenci a la plaça Verge de la Salut, davant el santuari de sant Miquel de Palma) i per a ajudar a ser-hi més sensibles.

Es tracta del greu problema del Tràfic de persones davant del qual en nom de Jesús i de l’Evangeli no podem callar. Amb el papa Francesc ens demanam:

• «Com continuar alimentant l’esperança davant dels milions de persones, especialment dones i infants, joves, migrants i refugiats, atrapats en aquesta esclavitud moderna?»
• «D’on podem treure un nou impuls per a lluitar contra el comerç d’òrgans i teixits humans, l’explotació sexual de nins ni nines, els treballs forçats, inclosa la prostitució, el tràfic de drogues i armes?
• «Com podem registrar tot això en el món i no perdre l’esperança?
• «Només elevant la mirada a Crist, la nostra esperança, podem trobar la força per a un compromís renovat que no es deixi vèncer per la dimensió dels problemes i els drames, sinó que s’esforci en la foscor per encendre flames de llum, que juntes puguin il·luminar la nit fins que comenci el dia».

Jesús, en instituir l’Eucaristia, la taula a la qual tothom hi està convidat a participar del seu amor i de l’amor compartit entre tots com a germans, hi afegeix un gest que marcarà la història i serà signe d’identitat per als seguidors de Jesús en quant a l’actitud de servei que proclama i mana. Què fa Jesús? Un gest inusual amb els seus immediats col·laboradors, els seus deixebles, i que ara repetirem, com hem fet altres anys a diferents col·lectius, rentant els peus a 12 capellans, servidors de la nostra Església de Mallorca, compromesos cn estam tots en fer realitat el servei pastoral que ens demana Jesús.

Rentar els peus és per a Jesús més que un ritual. El gest que ens identifica. És la irrupció d’un gest que vol donar a entendre allò que està ben al cor del cristianisme, la novetat inesperada del qui arrela la relació amb Déu -la religió- en l’amor extrem al germà. No era la pràctica que havia de ser conseqüència d’un culte sincer, sinó el mateix culte fet gest d’amor solidari amb el qui s’ha de sentir estimat, una icona del que ha de ser l’Església de Jesús.

Agenollar-se davant de Déu és el reconeixement de la seva sobirania, un acte d’adoració; més fàcil un temps, més difícil ara. Però, agenollar-se davant de l’altre en un gest d’humilitat que sempre ha resultat i segueix resultant enormement incòmode. Per què Jesús s’obstina en fer-lo i demanar-nos si ho hem entès?

El gest encara va més lluny. No és el fet d’agenollar-se el que sorprendrà, sinó el de rentar els peus. Repugnant. No per la incomoditat ni per la falta de costum, sinó per l’abaixament. Era inconcebible dins la lògica dels costums de la societat jueva. Només als esclaus -els privats de llibertat- els estava reservat aquest fet vergonyós. És el motiu pel qual Pere, enmig del desconcert que li provoca la decisió de Jesús, es resisteix a que li renti els peus: «no em rentaràs els peus mai de la vida!». També la visió de Pere, com la de molts a qui Pere representa, necessitarà primer de l’advertència i, després, de la correcció de Jesús. L’estil del Regne de Déu és radicalment diferent del que es pensen: no manen la llei ni els costums, sinó l’amor. I, per això estam, per fer que entre nosaltres avui sigui una realitat.

Aquest és el camí: el de l’amor fins a l’extrem. Ja està dit tot. Estam davant la recapitulació de tot el misteri de Jesús que esdevé en el temps el que serà el misteri de l’Església, la comunitat dels seus seguidors: «si, idò, jo, que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple, perquè, tal com jo ho he fet, ho faceu també vosaltres». És ajudar a recuperar la dignitat humana de tota persona que necessita que ens posem al seu costat, com hi fa sempre Jesús, encara que això comporti incomprensió per part d’alguns.

A vegades, però, la impressió que a Jesús no se l’ha entès. Deu ésser per això que ens ho demana novament: «enteneu això que us he fet?». Entendre-ho no significa veure-ho, constatar-ho. Va molt més enllà. Tan enllà que significa viure-ho, fer el mateix. Amb la mateixa intenció, amb la mateixa convicció, amb el mateix ardor, amb el mateix amor que Jesús, si realment som seguidors seus.