Catedral de Mallorca, 6 d’abril de 2023

Èxode 12,1-8. Tingueu aquest dia com un memorial.

Salm 115. Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació.

1Corintis 11,23-26. Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.

Joan 13,1-15. Si jo us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

¿Enteneu això que us acabo de fer?

Avui, Dijous Sant, és un dia entranyable per a la nostra memòria històrica, eclesial i espiritual. Som convidats a recordar el que va fer Jesús per nosaltres i a conscienciar-

nos que som una tradició perenne, una memòria vida. Tot el que fa Jesús, en el moment que precedeix a la Passió, té projecció de futur. Així, ens fa viure el present d’una manera nova, segons l’estil del Regne de Déu proclamat en l’Evangeli. Ho fa mitjançant gestos senzills, presos de la vida mateixa de les persones, perquè entenguem que es tracta de transformar la realitat que ens envolta i deixar-nos transformar, nosaltres, per ell.

Avui, feim memòria de la institució de l’Eucaristia i del Sacerdoci. Dia de gestos silenciosos, de signes profunds, de paraules que arriben al cor, de propostes de radicalitat evangèlica, de pregària confiada, acompanyant sempre Jesús.

El marc és l’amor. El signe, l’Eucaristia. El gest, rentar els peus. La veu, les seves paraules que ens inviten a estimar com ell ha estimat.

Jesús manifesta un desig fervent: menjar amb els deixebles el sopar pasqual. Aquest desig tindrà unes conseqüències que configuraran la dimensió fonamental del cristianisme, és a dir, l’encontre amb Jesús en l’Eucaristia que dona una orientació decisiva a la nostra persona, i ens capacita per a transformar les estructures injustes de la societat a partir de noves formes de cooperació i d’ajuda social. Amb això, vol fer-nos veure la voluntat de Déu: que tots els seus fills s’asseguin a la mateixa taula i gaudeixin de les mateixes oportunitats. És el resultat d’aquesta constatació: «Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava» (evangeli).

L’Església, per a ser fidel a la seva missió, ha de tenir les mateixes preferències que Jesús. Aquesta és la raó per la qual diu que l’Eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi de rebre veritablement el Cos i la Sang del Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus. Jesús, per fer-ho entendre, abans d’instituir l’Eucaristia fa el gest humil de rentar els peus als seus deixebles i, quan acaba, els pregunta: «¿Enteneu això que us acabo de fer?» (evangeli). Jesús apel·la a la comprensió del seu missatge, perquè nosaltres descobrim el veritable abast del seu gest. Així, implica els seus deixebles i a nosaltres, els qui hem decidit seguir-lo. Per això afirma: «Si, doncs, jo, que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho faceu tal com jo us ho he fet».

Amb tot, la màxima implicació ens ve revelada en el moment culminant de la consagració del pa i del vi, tal com Pau l’ha rebut i, al mateix temps, transmet: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feis això per celebrar el meu memorial… Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial» (2ª lectura). ¿On ens condueix aquesta «memòria» que actualitza la presència real del Senyor entre nosaltres? A ser nosaltres mateixos una proclamació viva, un anunci constant de la seva donació més radical, de la seva entrega

a la mort per amor i fidelitat a la voluntat del Pare. Per això afirma: «Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni».

En l’Eucaristia, en donar-se ell mateix com aliment, Jesús posa en evidència el fonament de l’amor fratern i la profunditat dels gestos que la precedeixen i la segueixen, perquè ho portem tot al cor de la vida. Comença amb el gest d’agenollar-se i fer servir un gibrell, una mica d’aigua i una tovallola, i ho culmina amb el gest de compartir al voltant d’una taula amb comensals, tot consagrant pa i vi. Jesús proposa, com a signe del Regne que predica, un gest d’humilitat que els farà capaços d’entendre el gest de la seva entrega per amor. Pere es resisteix i Jesús ha de fer-li veure que amb Ell tot ja és diferent, que «el qui vulgui ser el primer ha de ser el darrer i el servidor de tots, com ell que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida». Aquesta memòria serà el programa que farà del present un anunci perenne de l’Evangeli inseparable del testimoni cristià.

Només des de Jesús podrem entendre com «l’amor ha d’estar present en totes les relacions socials i penetrar-hi» i com «només la caritat pot canviar completament la vida humana». La raó de fons és que «Jesús ens ensenya que la llei fonamental de la perfecció humana, i per tant de la transformació del món, és el nou manament de la caritat». Per això, ens apropam humilment a la taula de l’Eucaristia al mateix temps que acollim amb profund respecte i amor les paraules del testament que ens deixa condensat en aquestes paraules: «Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). Aquesta és la nostra tasca de cada dia. Cal renéixer a la confiança i vèncer la por, totes les pors, perquè comptem amb Ell que ha estat el primer d’estimar-nos.

Qualsevol professió quan es viu amb vocació de servei i és una forma peculiar d’estimar, ens uneix a Jesús i fa que cerquem allò que Ell cerc i que estimem allò que Ell estima. El papa Francesc ens diu que «a vegades sentim la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les llagues del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres. Espera que renunciem a cercar aquestes cabanes personals o comunitàries que ens permeten de mantenir-nos a distància del nus de la tempesta humana, perquè acceptam de debò entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la seva tendresa. Quan ho feim la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270).

Com ho va fer Jesús, ara rentaré els peus a un grup de persones, homes i dones, que no mantenen distància respecte del dolor, del sofriment i del dol, són metges, metgesses, infermeres i infermers, amb una malalta, i algú que acompanya el dol en el cementeri, com avui mati ho he fet amb els qui viuen a Casa de Família. Són i també representen el món dels hospitals, les clíniques, les famílies que estan al costat dels malalts i dels difunts, que toquen de ben a prop les llagues de Crist, renten els peus i transmeten el consol. Gràcies a ells, els arriba la salut i l’esperança. Són una missió en el cor del poble, hi són per il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, curar i alliberar… Vegem en ells i en tots els qui ho fan el compromís de l’amor fratern, que avui Jesús ens està demanant que aquest amor gratuït i entregat sigui el nostre distintiu, la credencial que ens ha de fer creïbles, senzillament perquè hem après a estimar com Ell estima.