Homilia de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe de Mallorca, en la missa exequial pel Papa emèrit Benet XVI Catedral de Mallorca, 9 de gener de 2023

Is 29,16-19. Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, els ulls dels cecs hi veuran, sense fosca.

Salm 21. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta. Davant meu, posau taula vós mateix.

1Pe 1,3-9. Ell ha volgut que tenguéssiu una esperança viva i que posseíssiu una heretat incorruptible.

Lc 23,39-46. Jesús, recordau-vos de mi quan arribeu al vostre Regne. Avui mateix seràs amb mi al paradís.

 

 

Aquest diàleg d’una creu a l’altra, pren cos en el darrer pronunciament de Benet XVI moments abans d’expirar, quan diu: «Jesús, t’estim!». Un clam d’amor que resumeix tota una vida. El qui sempre ens havia parlat de l’amor de Déu amb tanta profunditat, saviesa i tendresa, ara ens demostrava quina era la font del seu ensenyament i la raó fonamental del seu viure. Ell, que en la seva primera encíclica «Déu és amor» i amb una gran respecte per al diàleg interreligiós i secular, ja ens deia que «qui exerceix la caritat en nom de l’Església mai no intentarà imposar als altres la fe de l’Església», perquè «és conscient que l’amor, en la seva puresa i gratuïtat, és el millor testimoni del Déu en què creim i que ens impulsa a estimar. El cristià sap quan és temps de parlar de Déu i quan és oportú callar sobre Ell, deixant que parli només l’amor». El qui exerceix la caritat «sap que Déu és amor (1Jn 4,8) i que es fa present just en els moments en què no es fa més que estimar. I sap que el menyspreu de l’amor és vilipendi de Déu i de l’home, és l’intent de prescindir de Déu» (Deus caritas est, 31c) Com hem llegit d’Isaïes a la primera lectura, és l’atreviment del qui pretén igualar l’argila al terrisser, com si l’obra digués al qui l’ha feta: no m’has fet!, com si el càntir digués al terrisser: no hi entens gens! (ref. 1ª lectura, Is 29,16). Només el qui estima té una reacció distinta i sap que Déu l’estima.

 

«En conseqüència, la millor defensa de Déu i de l’home consisteix precisament en l’amor». Amb aquesta visió tan plena de l’amor de Déu en nosaltres, que som, perquè ho ha volgut així, fets a imatge i semblança seva, és quan, fixant-se en les organitzacions caritatives de l’Església -el nostre compromís diari- diu que «tenen la comesa de reforçar aquesta consciència en els seus propis membres, de manera que a través de la seva actuació -així com pel seu parlar, el seu silenci, el seu exemple- siguin testimonis creïbles de Crist» (Deus caritas est, 31c). De tot això en treu una conseqüència pastoral quan diu que «el deure de la caritat és una activitat de l’Església com a tal i que forma part essencial de la seva missió originària, igual que el servei de la Paraula i els Sagraments» (Deus caritas est, 32).

 

Des d’aquesta perspectiva, de la importància que té l’amor en la vida de tota persona, el papa Benet ens deixa el missatge d’haver discernit molt bé la voluntat de Déu quan -com ens ha dit l’apòstol Pere a la 2ª lectura- «Ell ha volgut que tenguéssim una esperança viva i que posseíssim una heretat incorruptible, indestructible, immarcescible, reservada dalt del cel, en virtut de la fe» (cf. 1Pe 1,3-5). Apareixen així, al costat de l’amor, l’esperança i la fe. «Segons la fe cristiana, la “redempció”, la salvació, no és simplement una dada de fet. Se’ns ofereix la salvació en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present: el present, encara que sigui un present fatigós, espot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí» (Carta encíclica Spe salvi,1).

Contemplant l’Evangeli que fa uns moments hem proclamat, podem veure que l’esperança que ha nascut en el cor del bon lladre prové de la fe, que té la seva arrel en la confiança que ha posat en Jesús, a qui veu patir com ell al seu costat. Per això, el papa Benet arribarà a dir que la fe és esperança, que la trobada amb Crist és la qui ho fa possible, tal com sant Pau ho recorda als efesis quan els diu que abans de la seva trobada amb Crist no tenien en el món «ni esperança ni Déu» (cf. Ef 2,12). D’aquesta manera, amor, esperança i fe es fonen en una sola realitat perquè siguin aquelles virtuts, aquella força espiritual que ens manté dempeus enmig dels deserts d’aquest món.

 

És l’anàlisi de la realitat que el papa Benet XVI feia a l’inici del seu pontificat i ho descrivia amb intuïció profètica i una magistral pedagogia d’aquesta manera: «La santa inquietud de Crist ha d’animar al pastor: no és indiferent per a ell que moltes persones vaguin pel desert. I hi ha moltes formes de desert: el desert de la pobresa, el desert de la fam i de la set; el desert de l’abandó, de la solitud, de l‘amor trencat. Existeix també el desert de la foscor de Déu, del buit de les ànimes que ja no tenen consciència de la dignitat i del rumb de l’home. Els deserts exteriors es multipliquen en el món, perquè s’han estès els deserts interiors. Per això, els tresors de la terra ja no estan al servei del cultiu del jardí de Déu, en el qual tots puguin viure, sinó subjugats al poder de l’explotació i la destrucció.

L’Església en el seu conjunt, així com els seus Pastors, han de posar-se en camí com Crist per a rescatar als homes del desert i conduir-los al lloc de la vida, cap a l’amistat amb el Fill de Déu, cap a Aquell que ens dona la vida, i la vida en plenitud. El símbol de l’anyell té encara altre aspecte. Era costum en l’antic Orient que els reis es diguessin a ells mateixos pastors del seu poble. Era una imatge del seu poder, una imatge cínica: per a ells, els pobles eren com ovelles de les quals el pastor podia disposar al seu grat. Per contra, el pastor de tots els homes, el Déu viu, s’ha fet ell mateix anyell, s’ha posat de la part dels anyells, dels quals són calcigats i sacrificats. Precisament així es revela Ell com el vertader pastor: “Jo som el bon pastor. Jo don la meva vida per les ovelles“, diu Jesús de si mateix (Jn 10, 14s.)».

A la fi dels anys que el Senyor ha concedit al papa Benet XVI i que en el seu testament espiritual agraeix des dels diferents llocs on ha viscut i repassant les innombrables persones que ha tractat, al Déu que sempre ha estimat, predicat i ensenyat, ara li ha pogut dir com Jesús: «Pare, confii el meu alè a les vostres mans» (Lc 23, 46). També nosaltres, aferrats a aquestes darreres paraules del Senyor que han ressonat amb força a tot món i avui en aquesta Seu mallorquina, i al testimoni que va marcar la vida del papa Benet XVI, volem, com a comunitat eclesial reunida per pregar i manifestar la fe en Crist Ressuscitat, seguir les seves petjades i confiar el nostre germà en mans del Pare: «Que aquestes mans de misericòrdia  trobin la seva llàntia encesa amb l’oli de l’Evangeli que ell va escampar i testimoniar durant la seva vida».

 

Ara, aquí, en comunió amb tota l’Església, també amb el papa Francesc volem dir que «és el Poble feel de Déu que, reunit acompanya i confia la vida del qui va ser el seu pastor. Com les dones de l’Evangeli en el sepulcre, som aquí amb el perfum de la gratitud i l’ungüent de l’esperança per a demostrar-li aquest amor que mai no es perd; ho volem fer amb la mateixa unció, saviesa, delicadesa i entrega que ell va saber escampar al llarg dels anys. Volem dir junts: «Pare, a les vostres mans encomanam el seu esperit».

 

Sants del dia

08/02/2023Sant Jeroni Emilià, santa Josefina Bakhita, sant Esteve abat.

Campanyes