Catedral de Mallorca, 29 d’abril de 2025

Fets dels Apòstols. 10, 34-43. Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones.

Salm 22. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.

Filipencs 20 – 4,1. Nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel, d’allà esperam un salvador, Jesucrist.

Joan 21,15-19. Simó, fill de Joan, m’estimes? Sí, Senyor, ja ho sabeu que vos estim. Segueix-me!

El dia de Pasqua, el nostre estimat papa Francesc, en el seu missatge que va fer llegir abans de dir-nos amb la veu ja molt feble «Bona Pasqua a tots» i amb la mà tremolosa ens impartía la benedicció «Urbi et orbi», ben igual que Pere a casa de Corneli, tal com hem escoltat a la primera lectura dels Fets dels Apòstols, ell ens anunciava la resurrecció de Jesús com a fonament de l’esperança i, entre altres coses, deia: «Germanes i germans, especialment vosaltres que estau sofrint el dolor i l’angoixa, els vostres crits silenciosos han estat escoltats, les vostres llàgrimes han estat recollides i ni una sola s’ha perdut! En la passió i mort de Jesús, Déu ha carregat sobre ell tot el mal del món i amb la seva infinita misericòrdia l’ha vençut; ha eliminat l’orgull diabòlic que enverina el cor de l’home i sembra arreu violència i corrupció. L’Anyell de Déu ha vençut! Per això avui exclamam: «Crist, la meva esperança, ha ressuscitat!».

Aquest anunci del papa Francesc connecta totalment amb el de l’apòstol sant Pere, quan anunciant la resurrecció de Jesús, ens diu quin és el resultat de creure-hi: «Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin» (1ª lectura). És l’anunci d’una Església oberta, de portes i cors oberts que acullen a tothom i abraça tota la humanitat, sense distincions, fent possible la fraternitat i l’amistat social. «Els qui esperen en Déu ­-deia Francesc en el mateix missatge pasqual- posen les seves fràgils mans en la seva ma gran i forta, es deixen aixecar i comencen a caminar; junt amb Jesús ressuscitat es converteixen en pelegrins d’esperança, testimonis de la victòria de l’Amor, de la potència desarmada de la Vida».

I seguia amb moltes paraules d’afecte fent referència a la vida de la gent i també als nombrosos conflictes que afecten diferents parts del món, on hi ha violència dins les famílies i contra les dones i els infants, menyspreant els més febles, els marginats i els migrants. Amb quasi bé el mateix discurs de sant Pere que hem escoltat, el papa Francesc manifesta  aquest desig: «Voldria que aquest dia, tornéssim esperar i confiar, ja que tots som fills de Déu». I, després de referir-se amb noms concrets als pobles que més pateixen, fa «una crida a quants tenen responsabilitats polítiques a no cedir a la lògica de la por que aïlla, sinó a emprar els recursos disponibles per ajudar als més necessitats, combatre la fam i promoure iniciatives que impulsin el desenvolupament. Aquests són les «armes» de la pau: les que construeixen el futur, en lloc de sembrar la mort». Era ben lògic que el papa Francesc volgués veure realitzat el seu desig que, quan el fèretre arribàs a la basílica romana de Santa Maria la Major fos un grup de pobres que el rebessin a la porta i l’introduïssin a la basílica per a ser enterrat. I així va ser.

Per això, he volgut que part de les seves paraules pronunciades poques hores abans de la seva mort, unides a les paraules de sant Pere anunciant la resurrecció, les guardàssim en el cor per veure quina ha estat la trajectòria d’aquest Papa que tan encertadament va escollir el nom de «Francesc» quan un cardenal amic seu li va dir abans de sortir a la balconada de la plaça de sant Pere ara fa un poc més de dotze anys: «No t’oblidis dels pobres!». Així, inspirat en l’esperit de sant Francesc d’Assís, estimant i servint els pobres, ens va anunciar la força de la Resurrecció perquè no deixàssim mai d’ajudar-los, defensar la seva dignitat, rehabilitar-los i fóssim ja un signe de l’esperança en la Vida per sempre.

Com dissabte matí a Roma, quan tota l’assemblea rodejàvem el fèretre amb el cos del difunt papa Francesc, vam escoltar les paraules que sant Pau dirigeix a la comunitat de Filips, avui han ressonat de nou aquí proclamant el fonament de l‘esperança: «Germans, nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperam un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que l’ha de sotmetre tot l’univers» (2ª lectura). I ens feia aquesta exhortació: «manteniu-vos ferms en el Senyor, estimats meus».

Aquesta visió esperançada de futur, perquè és la resurrecció la que configura el nostre pobre cos al cos gloriós de Jesucrist, marca i condiciona de ple el nostre present, quan el papa Francesc es va referir tants vegades al «somni d’una opció missionera capaç de transformar-ho tot, costums, estils, horaris, llenguatge i tota l’estructura eclesial, ajudant a que la pastoral ordinària sigui més expansiva i oberta i afavoreixi la resposta positiva de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat» (EG 27). A l’homilia de la missa exequial de dissabte, el cardenal Re, deia que «les mostres d’afecte i participació que hem vist aquests dies després del seu pas d’aquesta terra cap a l’eternitat, ens diuen de quina manera el pontificat del papa Francesc ha tocat les ments i els cors. I fins el darrer moment, a pesar dels greus problemes de salut, quan va voler impartir la seva darrera benedicció i llavors davallar a la plaça per a saludar, des del Papamòvil obert, a la gran multitud reunida per a la Missa de Pasqua».

També ara nosaltres, i per això ens hem reunit, volem encomanar a Déu l’ànima del nostre estimat papa Francesc, perquè li concedeixi la felicitat eterna en l’horitzó lluminós i gloriós del seu immens amor.

És aquest amor el que va viure i predicar amb paraules molt clares i entenedors, i amb gestos valents i significatius, impregnats d’Evangeli. Igual que en el diàleg de amb sant Pere, que hem escoltat a l’Evangeli, li demanava per la veritat del seu amor. Avui, la pregunta que Jesús novament ens fa va ressonar dissabte passat a la plaça de sant Pere enmig d’un impressionant silenci com feta al papa Francesc i a cadascun de nosaltres, com fa més de vint segles ja va ressonar a Palestina, quan Jesús ressuscitat s’apareix a Pere i li pregunta per tres vegades: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests? Ell respongué: Sí, Senyor, vós sabeu que vos estim» (Evangeli). Jesús li demana per un amor total, ple d’entrega i disponibilitat, com el seu. Tanmateix, la resposta de Pere és la d’un amor feble, que no arriba a l’alçada que Jesús li demana. Així i tot, Jesús li encomana de fer de Pastor. Quan Jesús li torna fer la pregunta per segons vegada, la resposta de Pere és la mateixa, com si li digués a Jesús, perdona!, la meva manera d’estimar no és com la teva, no arriba a més! Així i tot, també, Jesús li confia la missió de Pastor. Però, a la tercera vegada, la cosa canvia i és Jesús el qui rebaixa l’exigència de la pregunta i es posa al nivell de la manera d’estimar de Pere, que no arriba a l’alçada de l’amor que Jesús li demana. Per això, Pere s’entristeix quan veu que Jesús es posa al seu nivell i reconeix el camí que encara li falta fer, recordant la seva infidelitat. Però, Jesús no ho té en compte, l’aixeca de la seva prostració i l’anima dient-li que arribarà el dia en el qual l’estimarà de la manera com Jesús estima, perquè donarà la vida per Ell, que és la màxima forma d’estimar.

Aquest és l’amor que Jesús proposa quan diu: «Estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat» (Jn 15,12). Fixem-nos com les darreres paraules del testament del papa Francesc són expressió d’aquest amor humil i ho mostren així: «Que el Senyor doni merescuda recompensa als qui m’han estimat i seguiran pregant per mi. El sofriment que s’ha fet present en la darrera part de la meva vida l’oferesc al Senyor per la pau en el món i la fraternitat entre els pobles».

«Pau en el món» i «fraternitat entre els pobles», són les claus d’interpretació d’un Papa que durant dotze anys, més els que va viure com a Pastor de l’Església de Bons Aires a l’Argentina, i que expliquen tota la seva trajectòria pastoral. També ha fet cas de Jesús quan, com a Pere, el primer apòstol, li encomana la missió de Pastor, sabent que el Senyor dona la força necessària quan confia una missió al qui ha elegit. D’aquí la convicció que sempre va tenir des de que va elegir el seu lema episcopal «Miserando atque eligendo», una elecció feta des de la misericòrdia. Un lema que explica la seva total fidelitat a l’Evangeli, al qual hi afegeix l’alegria de viure’l i les paraules i gestos valents que l’han definit, fins el punt que han interpel·lat certes mentalitats aferrades al poder i poc o gens sensibles als més necessitats. El papa Francesc va tenir sempre molt clar, i així ho diu, que «tota la vida de Jesús, la seva forma de tractar els pobres, els seus gestos, la seva coherència, la seva generositat quotidiana i senzilla, i finalment el seu lliurament total, tot és preciós i parla a la pròpia vida» (EN 265). Per arribar a aquest punt ho centrarà tot en l’experiència constantment renovada de la trobada amb Jesús, tastar la seva amistat i el seu missatge. Per això, «el vertader missioner que mai no deixa de ser deixeble, sap que Jesús camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell, treballa amb ell. Units a Jesús, cerquem allò que ell cerca, estimem allò que ell estima» (cf. EG 266).

Tots hem pogut contemplar de quina manera el papa Francesc ha duit a terme el seu ministeri apostòlic a llarg d’aquests anys amb un estil ben propi, centrant-se sempre amb Jesús i en l’Evangeli, fent-lo assequible a qualsevol situació en què es trobava, des de persones amb responsabilitats importants en el món de la política, de la cultura, de la ciència, de l’art, de l’esport, com les persones més pobres a les quals s’hi va atansar a les audiències, als viatges, a les presons, als llocs més llunyans i amb pocs cristians, amb el diàleg amb les altres confessions cristianes i els representants de les religions jueva i islàmica, com també amb altres religions que ha tractat i compartit missatges.

Tot això fa veure que el fil conductor de la seva missió ha estat la convicció que l’Església és una casa per a tots, una llar amb les portes sempre obertes. L’ha volguda entendre i presentar com un «hospital de campanya» quan ha d’atendre molts ferits de tot tipus. Una Església propera a la gent, capaç de comprendre cada persona en la seva situació, credo o condició, sempre curant les ferides. El seu primer viatge a Lampedusa, una illa símbol amb el drama de la migració i des d’on va fer una crida a tota Europa perquè tothom es fes càrrec del que passava. Pensem en els seus 47 viatges apostòlics, amb l’esforç d’arribar a les perifèries més perifèriques, les geogràfiques i les humanes. Per a construir ponts i enderrocar murs ens ha ensenyat a posar alegria, misericòrdia, humilitat, atenció als pobres, pau, pregària, perdó, fraternitat, amistat social i esperança, entre moltes altres. Aquestes són paraules clau en el seu magisteri, com la corresponsabilitat de tots en la casa comuna i el respecte per tota la creació. Tot ho fa confluir amb Jesús, referent de tota vocació, seguiment i camí cap a la santedat.

No acabaríem mai d’explicar tot el que ha significat per a l’Església el llegat que el papa Francesc ens deixa, sobretot en allò que fa referència a la mateixa organització al servei de l’evangelització i reforma d’estructures, entre elles deixar-nos treballat un «Sínode» on hi ha volgut la participació de tots, bisbes, preveres, diaques, vida consagrada, laics i laiques, amb esperit de comunió, amb veu i vot, posats tots entorn d’una taula i compartint pregària i reflexió a partir de la conversació en l’Esperit. La seva fidelitat al Concili Vaticà II l’ha portat a fer-lo realitat en el fet de caminar junts en la missió de l’Església al servei de l’anunci de l’Evangeli. Ho hem viscut a nivell universal i a nivell diocesà, tot un estil nou en el qual tot ens hi sentim implicats. Ha fet que l’experiència sinodal asseguri un nou moment d’una Església que s’obre a la societat per aportar-hi la llum de l’Evangeli i ser ferment transformador enmig d’ella.

Tots hem après molt bé quina era la petició que sempre ens feia desprès de qualsevol trobada amb ell, audiència, conversa o carta personal: «No us oblideu de pregar per mi». Ara és el que estam fent, per això som tots aquí, en comunitat i poble, en aquesta Església Mare. Com l’altre dia i des de la nostra terra que fa uns anys vas visitar, et deim:

Estimat papa Francesc, ara et demanam que preguis per nosaltres i que des del cel beneeixis la nostra Església, beneeixis la nostra illa i la nostra ciutat, beneeixis el món sencer, com ho vas fer el dia de Pasqua, en una darrera abraçada a tot el Poble de Déu, però també amb l’abraçada a tota la humanitat que cerca la veritat amb cor sincer i manté ben alta la torxa de l’esperança. Amén.