Ciutadella de Menorca 23-IX-1972 – Palma de Mallorca 23-IX-2022

Lectura primera. 2Tm 1,6-8.13-14

Estimat, et recoman que procuris revifar la flama del do de Déu que portes per la imposició de mans.

Salm responsorial. Salm 22

No tenc por de res, la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta.

Aclamació. Mc 10,45

El Fill de l’home ha vingut a servir i a donar la seva vida en rescat per tots els homes.

Evangeli. Lc 9,18-22

Diu Jesús: I, vosaltres, qui deis que som jo? Pere li respon: Vós sou el Messies, l’ungit de Déu.

Avui vespre, farà 50 anys, el bisbe Miquel Moncadas, en l’homilia de la nostra ordenació sacerdotal va fer unes referències poètiques -jo diria i profètiques- a la nostra missió de preveres: una provenia del llibre de Saint-Exupéry, el Petit Príncep, quan diu que «l’essencial és invisible als ulls», i l’altra era la fermesa expressada pel Mn. Miquel Costa i Llobera contemplant Lo Pi de Formentor. Tot un simbolisme que, d’una part ens remet al valor de la interioritat i, de l’altra, a la necessitat de la audàcia capaç de treure mel de tota flor i de veure en la natura, patrimoni de tots, la bellesa d’una abraçada de Déu a la humanitat. Els anys 70 eren els anys de la primera onada post-conciliar que ens obria a il·lusió de grans canvis en l’Església que s’avançava a les innombrables transformacions en el món que vindrien a nivell cultural, social i polític.

El cor se’ns eixamplava quan vèiem que des del Concili Vaticà II tota l’Església s’obria a una espiritualitat encarnada en el món que Déu estima i se’ns proposava un retorn a l’Evangeli i a l’estil de les primeres comunitats cristianes. Els qui vam viure aquells moments de renovació eclesial, ho seguim vivint i no ens hem aturat de fer-ho, més quan en aquests anys -i seguint la línia dels darrers Papes- el papa Francesc ens ho està posant a l’orde del dia amb el seu clarivident i encarnat magisteri, i amb els seus gestos evangèlics que parlen per si sols, farcits per l’estil propi d’una Església per a la qual tot allò que es humà ressona dins el seu cor, senzillament, perquè les alegries i esperances, les tristeses i angoixes del homes i dones del nostre temps són les alegries i esperances, les tristeses i angoixes del deixebles de Crist (cf. Conc.Vat.II, GS, 1). Això mostra el canvi radical de rumb que va originar el Vaticà II, animant-nos a remar en aquesta direcció transformant el present i mirant el futur.

Amb aquesta orientació, fa més de 50 anys se’ns obria un camí cap a l’essencial, una redescoberta il·lusionant de la Paraula de Déu, sempre amb una invitació a respondre cada dia a la pregunta de Jesús que hem escoltat a l’Evangeli: «I, vosaltres, qui deis que som jo?» al mateix temps que érem ungits d’aquell aroma que ens identificarà tota la vida per a poder dir-li a Jesús amb valentia, amor i seny: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu». No hi ha cap resposta més essencial que aquesta, que és llàntia encesa amb la flama revifada del do de Déu que portam en virtut de la imposició de mans en el sagrament de l’Orde. Aquesta flama que és la de l’amor fet servei constant en bé de la comunitat que se’ns ha confiat, un amor universal, oblatiu, d’entrega plena, com Jesús quan diu «no he vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida». Ho hem escoltat també de Pau dirigint-se al seu deixeble Timoteu, definint com serà aquesta forma de servir: «Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’Evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres».

Però en allò que és essencial, amb l’amor, hi ha la confiança, la que mostra la pregària del salm 22, quan, seguint Jesús, el bon Pastor, podem dir «no tenc por de res, la vostra vara de pastor em serena i em conforta, la vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida». Al llarg de 50 anys han estat moltes les responsabilitats que se m’han demanat i aquest és un moment per a donar gràcies a Déu per la confiança obtinguda, però també una ocasió de revisió sincera de com ha estat la meva resposta. Conscient de la meva feblesa i dels meus pecats, el meu examen de consciència em duu a demanar perdó i confiar en la misericòrdia de Déu. Em vaig fixar l’altre dia visitant la presó de Palma, un escrit a la paret que deia una cosa així: «L’error en la vida no és caure, sinó no voler-te aixecar». Necessitam constantment, cada dia, la força del Senyor per aixecar-nos de tot allò que ens té postrats en el desànim, en l’accídia, en l’autoreferencialitat, en l’aïllament, en el narcisisme, en la mundanitat espiritual i tants altres hàbits que ens impedeixen respondre amb fidelitat a la crida del Senyor que ens vol valents, entusiastes, coratjosos, humils, enamorats d’Ell i del seu missatge, i liderar segons les necessitats d’avui nous camins d’evangelització.

Això demana la voluntat de fer un camí cap a l’interior (cap a l’essencial, dèiem), deixant coses secundàries que ens despisten, per a poder experimentar el buidament de si mateix que prepara per poder estimar i actuar amb coherència, un camí que també es va traçant enmig de tants deserts i que anam reorientant i solidificant amb la pregària, essencial per a mantenir-se en forma. El bisbe Ancel, del Pradó, auxiliar de Lió, en una tanda d’exercicis espirituals que ens va dirigir els anys 70 als capellans de Menorca i a un grup de Mallorca ens deia amb el seu castellà afrancesat: ¿Qué es un cura que no reza? ¡Unas manos agitadas y una cabeza vacía! No podiem pensar la pastoral ni viure l’ardor apostòlic sense el foc interior de la pregària.

Quan avui, després de 50 anys de ministeri sacerdotal se’m demana mantenir encesa la flama del do rebut per la unció sacramental i la imposició de les mans del bisbe, veig que es tracta de renovar una vegada més la resposta a la crida, a la vocació també rebuda com a do. He après que no es tracta de “fer” de capellà a hores, sinó de ser una sola cosa amb Jesús sempre, amb el cultiu d’una amistat en la que Ell mateix en té la iniciativa (vosaltres sou els meus amics si feis allò que us dic). Ben igual ho diria de qualsevol cristià, que ha de mantenir encesa la flama del baptisme, ja que no tindria cap sentit viure el seguiment de Jesús a hores, a estones o a temporades… Se’ns demana radicalitat en el seguiment, horari complert, fins i tot si el dia arriba a tenir 48 hores, agafats del tot per Ell i per la gent a la qual ens envia. L’Evangeli ens duu a aquest extrem, que és el que realment convenç i ens converteix en testimonis per a un món que els necessita més que mai.

Us anim a tots, en aquest aniversari, i per la responsabilitat que en correspon com a pastor d’aquesta Església de Mallorca, a que revifem la flama dels dons sagramentals que hem rebut i rebem al llarg de la nostra vida, donant resposta cadascú i junts, amb esperit sinodal, amb el goig de la comunió i l’amistat, conscients de la missió que se’ns ha confiat. Entre tots podem fer l’Església que el Senyor vol i que ha de ser resposta a les necessitats i reptes del moment fascinant encara que no fàcil que vivim. No podem claudicar, no podem ser una Església en retirada, sinó una Església en sortida -com ens demana el papa Francesc-, una Església que es fa present a tot arreu i viu de la frescor de l’Evangeli, que pren part de les grans causes de la humanitat i ho fa amb amor i actitud de servei. Aquesta és l’Església en la qual estam embarcats, guiada per l’Esperit, però confiada a tots nosaltres i en un moment sinodal que vol marcar identitat i estil. Una Església que no es mira a ella mateixa amb autocomplaença, sinó que mira el món, la realitat humana i social que ens envolta per a portar-hi la joia de l’Evangeli i des d’ell transformar-ho tot. Pel coratge, l’ànim i la confiança que ens donen, pensem en les paraules de Jesús quan diu: «No tingueu por, que jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi de món».