Homilia del bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada en la clausura de l’Any Jubilar i festa de la Sagrada Família Catedral de Mallorca, 28 de desembre de 2025

Sir 3,2-6.12-14. En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Cuidau-los!

Sal 127. Feliços els fidels del Senyor, que viuen seguint els seus camins.

Col 3, 12-21. Recordau que en la pau de Crist heu estat cridats a formar un sol cos. Sigueu agraïts.

Mt 2,13-15.19-23. Pren l’infant amb la seva mare i fugiu cap a Egipte, perquè el volen matar.  

Fa un poc més d’un any, el papa Francesc obria la Porta Santa i inaugurava l’Any jubilar de l’Esperança. També ho fèiem nosaltres en comunió amb totes les Esglésies del món. Des d’aquell dia una paraula ha ressonat constantment: esperança, portadors d’esperança, pelegrins d’esperança. Així ho hem viscut i ha estat una ocasió per un nou retrobament amb el Senyor. Les paraules del papa Francesc ressonaven amb força i deia, citant la carta als Romans, que l’esperança no defrauda, no enganya (Rm 5,5). M’agrada dir que l’esperança és l’eix que manté unides la fe i la caritat.

Recordem el que deia el papa Francesc fa un any:

«Spes non confundit», «l’esperança no pot defraudar» (Rm 5,5). En el signe de l’esperança l’apòstol Pau infonia coratge a la comunitat cristiana de Roma. Penso en tots els pelegrins d’esperança que arribaran a Roma per a viure l’Any Sant i en tots els qui, tot i que no puguin venir a la ciutat dels apòstols Pere i Pau, ho celebraran a les Esglésies particulars. Que pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació (cf. Jn 10,7.9); amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu i a tothom com la «nostra esperança» (1Tm1,1).

I seguia fent aquesta reflexió: «Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobam amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar-ne les raons» (Spes non confundit, 1).

En aquest moment, ens hem de demanar: com és la nostra esperança? En què hem avançat? Ens ho demanam en plens dies de festa, havent celebrat el naixement de Jesús i amb tot el que comporta d’esperança l’arribada d’aquest infant, el de tot infant: una vida amb futur, un projecte esperançador embolcallat amb l’amor familiar que assegura un creixement sa i equilibrat, imperat per un caliu d’amor, on la persona està en el centre de tot i en ell hi troba la presència de Jesús, perquè en sigui signe i fonament. Ho feim recordant l’entrada per la Porta Santa en cada lloc on hem anat a guanyar el Jubileu, aquí, en els temples assignats a les nostres diòcesis de les Illes i en els que hem pogut visitar Roma en cada una de les peregrinacions i pregant a cada lloc i davant la sepultura del papa Francesc. Aquí han passat per les portes santes mils de feels que s’han acostat al sagrament del Perdó i a l’Eucaristia, renovant el baptisme, professant la fe i pregant per les intencions del sant Pare com expressió de comunió.

En concret, a la nostra diòcesi de Mallorca podem comptabilitzar que han participat a guanyar el Jubileu entrant per la Porta Santa: a la catedral, 7.000 persones en diferents grups, a més dels qui ho han fet individualment i celebrant el sagrament del Perdó i l’Eucaristia; al santuari de Lluc, 12.907 persones en diferents col·lectius, també més els qui ho han fet individualment i celebrant els ritus sacramentals; a la basílica de sant Miquel s’han comptabilitzat 7.400 confessions, més els grups de col·legis i altres, i les mils persones que cada dia entren en aquesta església del centre de Palma i que està oberta tot el dia per acollir els pelegrins. Hi hem d’afegir els 200 participants en la peregrinació a Roma el passat mes de novembre, visitant les quatre basíliques majors, les catacumbes i la sepultura del papa Francesc.

Per a tots nosaltres, entrar per la Porta Santa ha significat entrar a través de la persona de Jesús que diu «Jo som la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges» (Jn 10,9). A cada lloc, hem entrat amb respecte, amb emoció i alegria, ja que la trobada amb Jesús ens obria a totes les dimensions: a professar la nostra fe renovant el compromís baptismal; manifestant la nostra comunió amb tota l’Església en els sagraments del Perdó i l’Eucaristia; en la pregària compartida i animada per la meditació de la Paraula i la bellesa del cant, expressant el goig de trobar-nos en el cor d’una Església que ens acull i ens envia a fer realitat en la nostra vida allò que la Paraula de Déu en cada moment que l’escoltam. Així ho hem cantat: Flama viva, esperança meva, que aquest càntic arribi fins a Vós, el sí etern és d´infinita vida en el camí, jo confiï en Vós.

Una experiència entranyable de fraternitat, del que significa obrir-nos a un coneixement mutu i descobrir que som germans, sobretot amb la dimensió caritativa i social que té. «Hi hem admirat -diu el papa Lleó– la manera com Jesús s’identifica amb els més petits de la societat» i com amb el seu amor, entregat fins al final, mostra la dignitat de cada ésser humà, sobretot quan és «més feble, miserable i sofrent». Contemplar l’amor de Crist «ens ajuda a donar més atenció al sofriment i a les necessitats dels altres, ens fa forts per participar en la seva obra d’alliberament, com a instruments per a la difusió del seu amor» (Lleó XIV, Dilexi te, 2).

Avui ho referim especialment a la família, tot contemplant en la seva festa la sagrada família de Jesús, Maria i Josep. Tenim en ells el model, l’amor que es professen, el realisme de la situació que viuen sense trobar casa en el moment de néixer Jesús, el sofriment d’haver de migrar perquè ja tasten l’amargor de la persecució, com ens ho ha relatat així fa un moments l’Evangeli: «Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: Lleva´t de seguida, pren l’infant amb la seva mare i fuig cap a Egipte, perquè Herodes cerca l’infant per matar-lo» (Mt 2,13). Més endavant, van poder anar a Galileu i viure en el poble de Natzaret. Però, imaginau que significa això per una família? Ho podem no sols imaginar, sinó veure-ho, quan ens trobam avui amb famílies que pateixen la mateixa situació: no trobar casa, o no poder adquirir-la pels sous baixos i l’alt preu dels lloguers. No arribar a final de mes ja comença a ser per a molts un drama freqüent.

En una de les parròquies on vaig ser rector, record el drama de famílies que van quedar sense feina de la nit al dia per la crisi que es va viure en el món del calçat, on molts obrers van quedar sense feina. Des de Càritas parroquial, durant la nit els repartíem menjar, ells no volien que la gent ho sabés, ja que van tornar pobres de cop. Record que la nit de Nadal, abans de la missa, una mare d’aquestes famílies va venir a agrair-me tot el que els donàvem i em va dir: “com pot veure, no tenim quasi res per a passar les festes, però a casa hi som tots i ens estimam”.

Des de sempre, -ho hem llegit avui a la 1ª lectura- la Paraula de Déu posa en valor l’amor dins la família, «en els fills fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare». Llavors, aconsella als fills «acollir els pares en la vellesa, no abandonar-los mentre visquin. Ser compassius si s’afebleix el seu enteniment, no menysprear-los quan un es veu en plena força». És un botó de mostra de l’actitud que hem d’adoptar en relació a tota persona que pateix, que està sola, malalta o impedida, sense recursos. Un dels resultats del Jubileu és precisament el treball per la dignitat de les persones i com les posam al centre del nostre cor i de tota activitat humana. És el pas d’una constant conversió a l’Evangeli, al seguiment de Jesús, a la comunió de l’Església i a ser portadors d’esperança a la nostra societat, al món que Déu estima i ha vingut a salvar.

Avui, quan clausuram l’Any Jubilar de l’Esperança hi hem de veure la invitació que se’ns fa a viure ja a partir d’ara el post-jubileu, fent realitat l’esperit de confiança que ens dona ser pelegrins d’esperança en el caminar de la vida i exercir la caritat com el seu millor control de qualitat. Que així sia!