Homilia del bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada en la Festa de Sant Sebastià, patró de la Ciutat de Palma. Catedral de Mallorca, 20 de gener de 2026

Is 26,1-4. Obriu les portes, entrarà un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor.

Salm 126, 1-2. Que el Senyor ens construesqui la casa, que el Senyor ens guardi la ciutat.

He 13, 1-2.5-6.14-16. No tenim aquí la ciutat definitiva, en cercam una que ha de durar sempre.

Lc 6,17-23a. Feliços quan per causa meva la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom. Alegrau-vos i feis festa!

Ens ho acaba de dir el profeta Isaïes: «Obriu les portes», són les portes d’una ciutat que té obert el cor. Les portes d’una ciutat fortificada, quan s’obren, són signe d’acollida de tothom que hi vol entrar, són els braços que ben oberts inclouen persones que demanen respecte a la seva dignitat, que volen viure el goig de pertànyer a un grup humà que viu l’estimació i la solidaritat que faciliten l’acompanyament i la integració social. En un moment o altre, tots som acollits i convidats a compartir un projecte de vida que ens ofereix el do i l’oportunitat de la convivència.

També ha afegit Isaïes: «Obriu les portes i entrarà un poble just». Contemplem tota la gent que entra a la nostra ciutat. Milions a l’any. Què troben? Què veuen? Amb qui tracten? Què aprenen? Com els tractam? La Paraula de Déu l’acaba de definir com «un poble just», un poble que estima la justícia, el bé, allò que fa que a la ciutat ens hi trobem a gust. El papa Francesc ens parlava del «gust espiritual de ser poble», la qual cosa vol dir «desenvolupar el gust espiritual d’estar a prop de la vida de la gent, fins el punt de descobrir que això és font d’un goig superior» (EG 268).

Isaïes ho ha concretat després amb aquesta expressió que afegeix a la vivència de ser un  poble just: un poble que «guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor». Fidelitat i fermesa, són actituds necessàries per aconseguir una identitat pròpia i una convivència justa, plena, fraterna. Hem de tenir clar que això no és totalment obra nostra, sinó que confiam, creim en la intervenció de Déu a favor d’aquest poble. És el que va viure aquesta nostra ciutat de Palma quan va ser alliberada de la pesta, després de la desfeta que havia ocasionat. La invocació a sant Sebastià va ser decisiva perquè el mal fos superat i arribàs la salut. Tot un poble pregant junts, com junts havien patit la desgràcia. El poble es va unir en un gest de confiança, signe de fidelitat i de fermesa, pensant que Déu podia posar solució a la seva situació de calamitat.

I, al costat de la pregària, que sempre és expressió d’una ferma confiança, la solidaritat, l’ajuda mútua, el treball en favor del bé comú. Aquests dies, com en altres ocasions de patir una desgràcia, hem presenciat el que ha succeït a causa de l’accident dels trens a prop de Còrdova: una vegada més, la solidaritat ha estat la notícia més pronunciada, perquè ha estat tot el poble que s’ha unit per a pal·liar el dolor de tants que s’hi han vist afectats. Quan en tantes ocasions apareix la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les llagues del Senyor presents en tants germans i germanes que pateixen, decidim entrar en contacte amb el seu dolor, llavors és quan feim evident el valor de la tendresa, de l’amor que es fa compassió, és quan -així ho diu el papa Francesc– «la vida se’ns complica meravellosament i vivim una intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270).

I afegeix encara més: «quan vivim la mística d’apropar-nos als altres i de cercar el seu  bé i ampliam el nostre interior, i ho feim estimant, quedam capacitats per a descobrir alguna cosa nova de Déu. Cada vegada que se’ns obren els ulls per a reconèixer l’altre, se’ns il·lumina més la fe per a reconèixer Déu» (EG 272). Per Nadal escoltàvem una Paraula de Déu que ens animava a «ser un poble apassionat per fer el bé». Així es convidada als primers cristians a una acció personal i social transformadora.

Celebrar el patronatge de sant Sebastià vol dir descobrir-lo com a referent per a la nostra vida, sobretot posant l’accent en la seva valentia a l’hora de donar públicament testimoni de la seva fe, dient que creu en Jesús i convida a seguir-lo. Ens impressionava molt el passat mes de novembre a Roma, quan amb els dos-cents peregrins de Mallorca visitàvem les catacumbes i celebràvem l’Eucaristia a la basílica de sant Sebastià, allà on està enterrat.

El fet de la persecució que van patir els primers cristians, entre ells sant Sebastià, es respirava dins aquelles galeries de tombes on hi enterraven els màrtirs. Dins aquell recinte, molts metres sota terra, connectàvem amb els perseguits dels primers segles del cristianisme, però tot d’una contemplàvem com avui la història de la persecució es repeteix. I ho duem a una emotiva pregària, perquè ens sentíem hereus d’aquells valents cristians. Un recent informe revela que entre octubre de 2024 i setembre de 2025: 4.849 cristians han estat perseguits i assassinats en tot el món per raó de la seva fe, moltíssim més que l’any anterior. Actualment més de 388 milions de cristians sofreixen alts nivells de discriminació i rebuig social, essent la religió cristiana actualment la més perseguida. Realment, el qui és vertader deixeble de Jesús sap donar la vida sencera i jugar-se-la fins al martiri com a testimoni de Jesucrist, com ho va saber fer sant Sebastià. Ell es va enfrontar als qui el volien fer claudicar de la seva fe cristiana. Sebastià havia estat batiat com a cristià i des de la seva posició a la guàrdia pretoriana va sevir amb profit l’Església, fent obres d’apostolat entre els seus companys militars, fent pregària, visitant i confortant els qui estaven empresonats per la seva condició cristiana.

L’Evangeli de les benaventurances (Mt 5,1-12) que hem proclamat avui posa el fonament de l’estil cristià que hem d’adoptar, assumint lo que Jesús ens proposa: fer vida de nostra vida els valors de la senzillesa, de la humilitat, del dol i les llàgrimes que s’han d’eixugar, els valors evangèlics de la compassió, la netedat de cor, la passió per la justícia, el treball per la pau i, fins i tot, assumint la persecució pel fet de ser justs i seguir Jesús. Jesús ens demana ser actor de canvi segons ell i amb la mirada esperançada en el Regne de Déu, ja que no tenim aquí la ciutat que durarà sempre, sinó que cercam la que encara ha de venir (He 13,14).

De ple en la setmana de pregària per la unitat, és el papa Lleó XIV el qui des del primer moment ens demana unitat i amor, per a fer realitat tot allò que ens proposam en aquests moments. Ho hem de fer perquè si volem ser un poble que obri les portes de la seva acollida, més ho hem de fer els cristians que som ciutadans d’aquest poble, deixant que Déu -com hem dit en el salm responsorial- construesqui la casa, que és la nostra Església en sortida, que la volem sempre de portes obertes, que no exclogui a ningú, una Església que acull, escolta, acompanya i integra, sempre des de la tendresa i el servei incondicional, per ajudar a fer poble, on tots hi vivim la fraternitat desitjada per Jesús quan prega al Pare així: «Que tots siguin u, com vós, Pare, estau en mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que vos m’heu enviat» (Jn 17,21). D’ell hem de rebre la força de l’esperança. Per això, pregam avui ben particularment pels qui han sofert l’accident ferroviari, els difunts i tots els qui han sofert totes les conseqüències, ferits, famílies, en comunió i solidaritat amb tot el poble que ho estan patint.