Catedral de Mallorca, 11 de juny de 2023

Dt 8,2-3.14b-16a. Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer pel desert per conèixer els sentiments del teu cor. Recorda’t que t’ha fet sortir d’un lloc d’esclavatge. 

Salm 147. Manté la pau al teu territori i et sacia amb la flor del blat. 

1Co 10,16-17. El pa és un de sol. Per això, nosaltres, ni que siguem molts, formam un sol cos. 

Jn 6,51-58. Jo som el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. 

Avui, festa de Corpus Christi, com el Dijous Sant, com en cada Eucaristia, és una ocasió per a la Memòria, per un record viu i inoblidable. Ja a l’Antic Testament així ho va viure el Poble de Déu en el desert -com ens ho recorda el llibre del Deuteronomi que hem escoltat- quan se li diu al poble «Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer pel desert per conèixer els sentiments del teu cor. Recorda’t que t’ha fet sortir d’un lloc d’esclavatge». Es el relat d’una Memòria situada en un context d’esclavatge i d’alliberació, és l’experiència d’un poble que passa de l’opressió a la llibertat. Aquest record és tan viu que es perpetua en la festa de Pasqua i es celebra cada any. 

Si aquesta va ser l’experiència d’alliberació del Poble de Déu en el desert cap a la terra promesa, JESÚS l’assumeix des de la missió per la qual ha vingut al món, fins el punt de viure-la en el misteri de la seva obediència fins a la mort, i una mort de creu (cf. Fl 2,8). JESÚS, així, s’ha identificat amb nosaltres en el drama del desert, que conté l’esclavitud del pecat i de la mort, per obrir-nos camí cap a la llibertat. «La llibertat de Déu i la llibertat de l’home s’han trobat definitivament en la seva carn crucificada». «En la mort en la creu es realitza aquest posar-se Déu contra si mateix, a l’entregar-se per donar-nos vida i salvar-nos: això és l’amor en la seva forma més radical. En el misteri pasqual -el de la mort i la resurrecció de Crist- s´ha realitzat vertaderament la nostra alliberació del mal i de la mort» (Benet XVI, SC 9). Per tant, hi ha prou motius per a viure aquesta Memòria, que inclou a tothom, fer-ne festa i actualitzar-la en el temps.

Memòria del Poble de Déu i Memòria de l’Església, la que prové de Jesús i pren un to definitiu, el de l’alliberació d’una vegada per sempre. No ho podem oblidar, per això a cada celebració de l’Eucaristia en feim memòria, record entranyable d’amor i d’acció de gràcies i ho proclamam en comunitat com a misteri de la nostra fe i deim: Anunciam la vostra mort, proclamam la vostra resurrecció, esperam el vostre retorn, Senyor Jesús! Aquesta és l’aclamació que fa viu el record, que actualitza la Memòria, que reconeix la presència real de Crist Ressuscitat entre nosaltres i manifesta amb convicció de fe l’esperança d’una vida per sempre en Déu, llum que il·lumina i dona confiança al nostre caminar d’avui. 

Quan Jesús, en instituir l’Eucaristia, ens diu «Feis això, que és el meu memorial» (Lc 22,19) ens està dient que no oblidem que vol ser la presència que ens acompanya, l’aliment que ens enforteix i que ens manté en forma per a ser els seus testimonis en tots els moments i situacions que vivim. Per això, quan institueix l’Eucaristia en el darrer Sopar que fa amb els seus deixebles, «anticipa i implica el Sacrifici de la Creu i la victòria de la Resurrecció». Actualitzant aquest record i fent-ne memòria viva, ens demana «correspondre al seu do i representar-lo sacramentalment», que és el que avui una vegada més estam fent per encàrrec i voluntat de Jesús. 

Aquesta Memòria viva implica, tanmateix, no només el gest de partir el pa i donar-los a beure el vi, que són Jesús mateix fet aliment, sinó el gest que inclou el sentit de la seva entrega per amor fet servei, el gest que fa abans de rentar-los els peus. Amb això, JESÚS vol deixar ben clar que l’Eucaristia, el sagrament del seu Cos i la seva Sang és el Sagrament de la Caritat, i que no podem separar una realitat de l’altra. 

Aquest és el motiu pel qual avui la nostra institució de Càritas proposa el compromís social de ser una Església samaritana, una Església en sortida que vol allargar la taula de l’Eucaristia -que és la taula de la fracció del pa, del partir, del repartir i del compartir– a totes les situacions personals, familiars i socials que viuen la precarietat, l’exclusió i tants signes de vulnerabilitat que els impedeixen viure amb dignitat, gaudint d’una terra, d’un sostre i d’un treball decent. Quan en aquests moments es diu que l’economia va bé, com fer-ho perquè aquesta millora pugui ajudar a solucionar situacions en les quals 1 de cada 3 persones a Espanya no té prou ingressos per viure dignament; quan 1 de cada 3 persones viu els efectes de la bretxa digital; quan 1 de cada 4 persones estan en situació d’exclusió (són uns 11 milions de persones); quan un 7% de la població espanyola no té cap ingrés; quan un 17% de la població té una despesa excessiva en habitatge i per a molts l’accés per aconseguir-lo és quasi nul.   

L’article 25 de la Declaració de Drets Humans diu que «Tota persona té dret a gaudir d’un nivell de vida que li permeti, tant a ella com a la seva família, una bona salut i benestar a través de l’accés a l’alimentació, el vestit, l’habitatge, la sanitat i uns bons serveis socials». Tot això amb independència de la seva ètnia, sexe, llengua, religió, opinió política, nacionalitat, posició econòmica, lloc de naixement o altra condició. És cert que aquí els poders públics fan feina per posar a l’abast de la població una sèrie de recursos que garanteixen la protecció social de totes les persones, com l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Social Garantida, i infinitat de institucions i persones hi col·laboren per a solucionar situacions d’emergència.  D’aquesta manera s’intervé directament sobre una de les causes estructurals de les desigualtats socials, que és la garantia d’ingressos. 

Sant Pau VIè deia que «combatre la misèria i lluitar contra la injustícia és promoure al mateix temps el major benestar, el progrés humà i espiritual de totes les persones i per consegüent el Bé Comú de la humanitat». Així i tot, hi queda molt camí per fer quan descobrim -com diu l’informe de Càrites- les bretxes de desigualtat que també hi ha aquí entre nosaltres: 1) l’impacte de la inflació sobre la població en situació de vulnerabilitat. 2) La pressió de la inflació sobre l’habitatge i els subministraments. 3) La bretxa de l’ocupació amb un alt percentatge a l’atur. 4) La bretxa de la situació administrativa irregular de les persones migrants. 5) La bretxa de l’edat; darrerament, ser una persona jove ha sigut un factor d’exclusió en sí mateix. 6) La bretxa de la desconnexió digital, que deixa al marge de la participació social i d’accés a drets, sobretot a la gent gran. Tot això toca de ple el nostre compromís cristià que compartim amb tantes persones de bona voluntat amb les que treballam per a fer una societat millor, tal com l’entenem des de l’Eucaristia: tots entorn d’una mateixa taula de germans. 

Per això, amb valentia, com ens demana el papa Francesc, haurem de respondre a molts desafiaments actuals com la por i la desesperació, com la falta de respecte i la violència, com la desigualtat i l’exclusió. Com a què de famílies no poden ser acollides a la nostra terra degut a l’alt preu de l’habitatge! Com tants altres, aquest és un problema estructural que demana una solució que va més enllà de qualsevol gest de generositat personal, familiar o ciutadana. Per això, hem de dir NO a una economia de l’exclusió, fruit d’una cultura del descartament; NO a la nova idolatria dels doblers; NO a uns doblers que governen en lloc de servir, quan s’hauria d’anar sempre a una ètica a favor de la persona humana; NO a la desigualtat que genera violència; NO al predomini d’una cultura líquida que viu de l’aparença i privilegia les coses exteriors, immediates, visibles, ràpides, superficials, provisòries. Per això, hem de dir SÍ a una ètica que permeti crear un equilibri i un orde social més humà i més just, i que impedeixi la globalització de la indiferència.   

També a aquesta realitat de pobresa hi hem de dur l’Evangeli, hi hem de dur JESÚS. És el que intentam des de l’organització eclesial de Càritas. El papa Francesc, fent veure la necessitat de l’Eucaristia, diu una cosa tan important com que «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles» (Francesc, EG 47). En ella, en l’Eucaristia, hi descobrim la font que dona vida a tot el que significa pal·liar les situacions de pobresa que hi ha, fer-los arribar l’aliment espiritual que tantes persones anhelen i necessiten.   

A la roda de premsa que hem fet aquesta setmana ho hem explicat amb detall donant a conèixer el treball de les Càritas parroquials i la Càritas diocesana que està al seu servei. És aquesta una expressió de «la fe de l’Església que és essencialment eucarística i s’alimenta de manera particular de la taula de l’Eucaristia. La fe i els sagraments són dos aspectes complementaris de la vida eclesial. La fe que suscita l’anunci de la Paraula de Déu s’alimenta i creix amb a trobada de gràcia amb el Senyor ressuscitat que es produeix en els sagraments… Com més viva és la fe eucarística en el Poble de Déu, més profunda és la seva participació en la vida eclesial» (Benet XVI, SC 6). D’aquí sorgeix el compromís social que tot cristià ha de dur a terme pel sol fet de ser-ho. Va inherent a la seva identitat. Per això, perquè «hem cregut en l’amor» (cf. 1Jn 4,16),  convençuts que som oportunitat i esperança, a Càritas llençam enguany aquest lema: «Tu hi tens molt a veure», un eslògan que demana la implicació de tothom en la causa d’ajuda als més pobres i a la lluita contra la desigualtat i contra tot allò que deteriora les relacions humanes i destrueix els vincles de la fraternitat i de l’amistat política i social.  

Vull acabar amb un text de sant Agustí que toca de fons allò que sant Pau ens ha dit referint-se a que som un sol cos, tot i que hi ha molts membres, un text que us vull fer participar perquè crec que dona en el clau del nostre compromís social i apel·la a la nostra generositat. Diu així: «Mirau els qui tenen fam, els despullats, els necessitats de tot, els pelegrins, els presos. Aquests us poden ajudar a sembrar les vostres bones obres en el cel. El Cap és al cel, però té els membres a la terra. Un membre de Crist dona a un altre membre de Crist; el que té dona al més necessitat. Tu ets membre de Crist i has de donar; ell és membre de Crist i ha de rebre. Tots dos feis el mateix camí i sou companys de ruta. El pobre camina apesarat; tu, ric, portes massa pes. Dona-li part de la teva càrrega. Dona, a qui ho necessita, part d’allò que a tu et pesa massa. Així, mentre alleuges el teu pes, ajudes el teu germà» (Sermó Morin 11, de beatitudinibus). 

Celebrant el Sagrament de la Caritat, que és l’Eucaristia, demanem al Senyor que ens faci el do d’aquesta caritat i enforteixi més i més els vincles de la solidaritat. Amén.