Homilia del bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada en l’Eucaristia de la nit de Nadal, festa del naixement de Jesús  Catedral de Mallorca, 24 de desembre de 2025 

Isaïes 9,1-6. El poble que  caminava a les fosques ha vist una gran llum. Els heu omplert d’alegria.

Salm 95. Avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. El cel s’alegra i la terra hi fa festa.

Titus 2, 11-14. S’entregà a si mateix per nosaltres i fer de nosaltres un poble apassionat per fer el bé.

Lluc 2,1-14. Maria l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobar lloc a l’hostal.

Germanes i germans estimats, els qui sou aquí presents a la Seu de Mallorca, els qui seguiu aquesta celebració de la nit de Nadal des de ca vostra, a Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, com des de distints indrets de Catalunya, en comunió amb els germans bisbes d’aquestes Esglésies també germanes i amb una especial salutació plena d’afecte per als malalts i impedits, els qui sou a hospitals i residències, com a tota persona de bona voluntat i famílies que us hi feis presents a través de les xarxes socials, aquest meravellós mitjà de comunicació que ens apropa a tots i en una ocasió com aquesta fa que ens sentim més i més germans, disposats a cooperar amb tota obra bona encaminada a fer el bé i ser instrument de pau en les nostres relacions humanes, sempre a favor dels qui més ens necessiten, com ho estam demanant des de les nostres Caritas parroquials i diocesanes. Aquest és un moment privilegiat per expressar la nostra solidaritat i felicitar-nos perquè Déu s’ha apropat i Jesús ens l’ha donat a conèixer, fent-se un de nosaltres, entrant dins la nostra història per a fer-la de salvació.

Introduïts, idò, pel sermó de la Kalenda i el tradicional cant de la Sibil·la a l’inici de la celebració cristiana d’aquesta nit, un cant que preveu que «Lo jorn del Judici parrà qui haurà fet servici» i ens obre a la descoberta que haurem fet de Jesús present en els germans, als qui servir i estimar. Hem escoltat, però sobretot una Paraula que ens ve de Déu, que ens conforta, que ens dona esperança i ens obre el cor a la més gran acció de Déu en la història de la humanitat i ens disposa a entendre el misteri d’amor que amaga i, des de la senzillesa més gran d’un infant, ens fa veure com s’orienta el destí de la humanitat.

La memòria històrica és evident, una memòria que no va contra ningú, sinó a favor i en bé de tots. L’esdeveniment que commemoram aquesta nit, i que ningú nega, ha estat l’inici d’un canvi de rumb en la història de la humanitat, posant un abans i un després al naixement de Jesús. I és realment sorprenent que d’un relat tant senzill ocorregut en un recó de món (Palestina) dominat per un país estranger, pogués tenir tanta transcendència de cara al futur i orientés de forma definitiva l’opció de vida que marcaria el cristianisme i la seva implicació en la consolidació d’una societat que comptaria amb un Evangeli i, amb el temps, uns Drets Humans inspirats en ell.

És la història d’un poble que havia mantingut viva l’esperança d’una alliberació promesa durant segles. Durant tot l’Advent, si heu estat atents a la Paraula de Déu que cada dia s’ha proclamat, especialment el profeta Isaïes, ho haureu pogut comprovar: hem escoltat la promesa de part de Déu de l’establiment d’una societat on regnarà la justícia i s’establirà la pau. Avui vespre mateix, després del cant de la Sibil·la, hem escoltat Isaïes que ens ha dit:

«El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, un llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa… Ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill. Déu li ha posat aquest nom: Conseller prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-Pau… El seu regne, des d’ara i per sempre, fonamentat sobre el dret i la justícia».

Aquesta profecia és el fonament de l’esperança que el poble va viure durant més de vuit segles, esperant el Messies promès. Durant tot aquest temps, l’espiritualitat del Poble de Déu, encara que enmig de moltes dificultats, internes i externes, va viure d’aquesta promesa i no va defallir l’esperança d’un petit reducte que es va mantenir fidel.

Arriba, però, ara fa més de vint segles, el moment esperat, i que també avui vespre mateix per boca de sant Pau se’ns ha comunicat en la lectura de la Paraula de Déu amb aquestes paraules: «Estimats, s’ha revelat l’amor de Déu, que ens vol salvat a tots, i ens ensenya que abandonem la impietat, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per a viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperam que es complesqui feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria d Jesucrist, Déu gran i salvador nostre».

Un moment de la nostra història que el mateix sant Pau a la carta als Gàlates definirà com «la plenitud del temps» (Ga 4,4), és a dir, en la maduresa dels temps, quan els temps fossin madurs…

I, de forma sorprenent per a tots, aquest moment havia arribat d’una forma ja predita, però inesperada, sobretot en la manera amb que es presenta. L’esperança estava posada en un personatge llibertador que establiria un regnat polític i resulta que ara es presenta mitjançant una família senzilla i pobra, de la que ha de néixer un infant, una família que ha de sortir del seu poble (Natzaret) per anar-se a empadronar a la seva ciutat d’origen (Betlem), una família que han de cercar habitatge i a la qui se’ls tanquen totes les portes. Sant Joan, ho llegim també aquest dia de Nadal, diu que «van anar als de casa seva i els seus no els van voler acollir». Dirà, però, que «als qui els acullen els dona la dignitat de fills de Déu». Aquests, si volem, podem ser nosaltres!

L’Evangeli de sant Lluc que hem proclamat, com a text central de la litúrgia d’aquesta nit que ens ompl de tendresa i d’emoció, ens ho relata amb detall. Ja ho hem escoltat: «Mentre Josep i Maria eren a Betlem es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit, Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal». Estam davant del misteri més gran de la nostra història cristiana, en moment en el qual Déu s’encarna en la persona del seu Fill Jesús i assumeix la nostra condició humana, igual amb tot llevat del pecat. Mai no podrem donar prou gràcies a Déu per aquest fet tant decisiu per a la nostra salvació. Tota la vida de Jesús, des del seu naixement ajagut en una menjadora, fora de la ciutat, fins la mort en creu, també fora de la ciutat, rebutjat i condemnat per tot el poble, serà fer-nos una proposta de seguiment de la seva persona i del seu Evangeli, que donarà sentit a la nostra vida i a la  societat a la que ens envia per a anunciar el missatge de la salvació, basat sobretot en l’amor com el seu, fet de servei i de donació de la pròpia vida, sempre per amor.

La resposta a aquesta gran notícia que reben la donen unes persones senzilles, uns pastors que, com ens ha dit l’Evangeli, «vetlaven de nit guardant el seu remat». La notícia que reben de l’àngel és: «No tingueu por, us anunciï una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un infant en bolquers, posat en una menjadora».

• Què ens fa pensar tot això? Com ho relacionam amb les nostres tradicions nadalenques?
• Quina conclusió en treim pensant en la manera tant diversificada com es viu avui Nadal?
• Com a nosaltres, els qui creim en Jesús, el fet de la seva encarnació ens implica i ens anima a viure aquest misteri que proposa una forma de ser definida, posant de relleu els valors de la senzillesa i de la humilitat?

Aquest Jesús, ara ens el trobarem viu a l’Eucaristia i l’hem d’acollir, com se’l van trobar els pastors a la cova de Betlem. Però també el trobam present en les altres persones, especialment els més pobres i vulnerables, els qui com Ell cerquen casa i no en troben, els qui no són acollits i pateixen el rebuig i el menyspreu, els qui no troben feina, els qui són descartats perquè no se’ls reconeixen els seus drets, ni la dignitat que tenen pel sol fet de ser persones. Avui, com mai, se’ns posa a prova la nostra voluntat d’acollida i de solidaritat.

També entre nosaltres, són molts els qui reclamen unes condicions de vida dignes, una atenció personalitzada, uns sous justs, lloguers assequibles, unes oportunitats que afavoresquin a tots per igual, un poder ser acceptats entre nosaltres i amb igualtat de condicions, i sense aprofitar-nos de ningú en benefici propi. Se’ns demana viure com Jesús, amb sobrietat, justícia i pietat, com també ho hem escoltat aquesta nit a la Paraula de Déu. Ens ho acaba de dir el papa Lleó XIV: «Treballant amb dedicació i tendresa es poden fer germinar moltes llavors de justícia, que contribueixin a la pau i l’esperança».

El naixement de Jesús ens obre un camí nou on col·locar la persona al centre de tot, com Ell ho ha fet al llarg de la seva vida posant-se al costat dels pobres, dels malalts, de tots aquells i aquelles que, als ulls de Déu i segons la seva voluntat, són els primers que hem d’acollir, atendre, curar i cuidar, com ens ho ensenya sobretot a la paràbola del bon Samarità. Aquesta és una nit per refer actituds i fer que el nostre cristianisme sigui cristià, així com Jesús, amb el seu naixement, ens l’ha dissenyat. Nadal no és un somni ni una festa passatgera, és la memòria viva de Déu, que és tot amor, viu entre nosaltres i ens habita pel seu Esperit. Amén.