Homilia del Bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada en l’Eucaristia i comiat de les Religioses dels SSCC de Santa Llucia Mancor de la Vall, 10 de gener de 2026

Germans preveres i diaca, Germanes Missioneres dels SSCC i Mare General, i germans i germanes estimats,

Ahir el diari duia aquest titular: “El Santuari de santa Llucia de Mancor de la Vall es queda sense monges”. Tres religioses missioneres es traslladen a les comunitats de Pollença i Llucmajor. I, a continuació deia que el Bisbat ho mantindrà com a Casa d’Espiritualitat. Quasi al final del reportatge, extens d’una pàgina, hi havia aquest titular: “Tristesa a Mancor de la Vall”. Els elements que ho completaven feien referència a unes monges que “feien vida de poble”. Ho vivien com a tradició viva des de feia més de 50 anys. Ara, la seva presència congregacional queda present en 5 espais: Palma, Pollença, Campos, Llucmajor i el col·legi Jesús Maria de Palma.

Fa més d’un any que la Superiora general, la Mare Míriam, ja em va presentar la decisió de deixar la Casa d’Espiritualitat i Santuari de Santa Llucia. Els motius eren ja evidents, sobretot l’edat de les religioses i la manca de vocacions per a assegurar la substitució. Jo també vaig sentir tristesa, com cada vegada que una congregació tanca una Casa a Mallorca. Els anys 90, essent Vicari general a Menorca, ja em va tocar assistir al tancament la seva casa a Es Migjorn Gran (l’altre dia passant per la seva casa m’hi fixava: ara és l’Ajuntament del poble). No ens fan molta gràcia aquests canvis, però vull entendre que el moment que vivim d’alguna manera ens hi obliga.

Crec que aquest fet ens obliga a no ser lleugers en la forma de judicar-lo, sinó més bé a una reflexió i a una pregària. Una reflexió sobre la situació de les vocacions a l’Església en general i a la nostra diòcesi e Mallorca en particular. ¿Per què no hi ha vocacions a la vida religiosa? ¿Què hem de fer per entusiasmar els joves a entendre una vocació com la de les Missioneres dels SSCC de contemplar, testimoniar i proclamar l’amor de Déu Pare i Mare de la humanitat, manifestat en el cor traspassat de Jesús i simbolitzat en els cors de Jesús i de Maria? (la simbologia escènica del muntatge audiovisual a l’església de sant Gaietà, inaugurat fa poc, i on veus enmig de la fosca batejar la lluminositat ardent del cor de Jesús i de Maria).

¿Què fer perquè una vocació tan clara de Sor Maria Rafaela, apresa en el nucli familiar, de fer el bé a tothom i atracar les persones a Déu, toqui el cor de molts joves, tant capaços com son de molta generositat quan s’hi proposen?

Entre les famílies, als participants a la parròquia, en el cor mateix del poble, ¿qui ho coneix, qui en parla, qui anima avui a un seguiment cristià i “adherir-se a compartir els mateixos ideals apostòlics i de creixement espiritual que va promocionar Sor Maria Rafaela, i com durant aquests més de 50 anys, les Missioneres dels SSCC, ho han servit dalt aquest meravellós espai natural que és la muntanya de Santa Lucía?

Jo mateix ho vaig viure i experimentar aquí dirigint tandes d’Exercici Espirituals, Recessos de pregària i participant en reunions a nivell diocesà amb preveres i diaques, i de pastoral amb joves i matrimonis. Volem que això segueixi així i amb més força si importa. Estam ara estudiant tots els mitjans possibles per a fer-ho realitat. Voldria que tothom hi col·laboràs perquè sigui així.

El carisma fundacional de les Missioneres dels SSCC, de l‘acollida feta a l’estil de Sor Maria Rafaela, que se la definia com una gran senyora fina i delicada, de tracte afable, caritativa i bondadosa, i a la vegada, summament senzilla i de temperament recte i reci. Això és el que necessitam que algú ho encarni i ho faci perdurable. És un lloc, aquest, santa Llucia, on s’ha de saber harmonitzar lo espiritual i lo humà. Per això pot continuar molt bé el carisma “sacricordià” junt amb l’espiritualitat evangèlica que se’n deriva i promou. Per això, el carisma té un caràcter contemplatiu i apostòlic. I és el que avui venim a agrair després de més de 50 anys en promocionar-lo aquí des d’una vida senzilla de comunitat, acollint, acompanyant, servint i pregant.

Hem de tenir clar, i ho dic de cara al futur aquí, que l’oferta ha de ser la d’una espiritualitat missionera, on s’aprèn a estimar com Crist ens estima i imitant-lo en el seu tracte amb les persones. Ho diu ell mateix: “estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat”. La Casa d’Espiritualitat de santa Llucia ha de ser un lloc on s’aprèn a estimar de la manera com estima Jesús i fer-ne estudi, reflexió, pregària, contemplació i estil de vida.

Avui, la Paraula de Déu que hem proclamat ens ho indica molt clarament i està a la base de tot el que estam vivint. Què ens ha dit sant Joan en el fragment que hem escoltat centrat totalment en la veritat de l’amor de Déu. Amb quina tendresa ens ho diu:

Estimats, veient com Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: «Jo estim Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà.

Tothom qui creu que Jesús és el Messies, ha nascut de Déu, i qui estima Déu que l’ha engendrat, també estima els altres que Déu ha engendrat. Quan estimam Déu i complim els seus manaments, llavors coneixem que estimam els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs, perquè els qui han nascut de Déu vencen el món. La victòria que ha vençut el món és la nostra fe. (1Jn 4,19-5,4).

I aprenem, una vegada més la missió de Jesús i la nostra.

Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, se’n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom l’alabava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit.

M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat

i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits,

a proclamar l’any de gràcia del Senyor.

Després plegà el volum, el retornà a l’ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. Aleshores començà dient-los:

–Avui es compleix aquesta escriptura que acabau d’escoltar.

Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. (Lc 4,14-22a).

Germanes estimades, missioneres dels SSCC, continuau a Mallorca, avui no és un adeu per sempre… Seguirem units en la pregària, en l’amistat i compartint la missió que el Senyor ens encomanat junts. Estam dins la mateixa barca.

Acab amb uns paraules del papa Lleó XIV, bestretes del papa Francesc, a l’Exhortació apostòlica Dilexi te sobre l’amor envers els pobres, ja que l’acollida constant té aquesta preferència:

“Des del començament, l’Escriptura manifesta amb molta intensitat l’amor de Déu a través de la protecció dels febles i dels qui tenen menys, fins al punt de poder parlar d’una autèntica “debilitat” de Déu envers ells. «El cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres. […] Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres» (Dilexi te,17).