Mirada creient, dedicació plena, servei humil i solidari

Sempre estam davant d’una alternativa: creure en Déu o no creure-hi. Ens hi va el sentit de la vida. Per això, anem a l’essencial. Creure en la presència de l’Esperit Sant en cadascú, en el conjunt de l’Església i en el món, ens dóna la possibilitat de “veure” d’una altra manera, la possibilitat d’observar la realitat que ens envolta, persones i esdeveniments i contemplar-la amb uns altres ulls. Jesús ha vingut per a “proclamar as captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum”. Des de la fe no podem posar en entredit que la unció que hem rebut pel sagrament del baptisme, de la confirmació i l’orde sacerdotal ens capacita per acollir aquesta llum, assolir aquesta llibertat i reconèixer que Déu és present entre nosaltres, en cadascú i que intervé, si deixem que intervengui. Són aquests ulls nets de la fe els qui avui ens fan descobrir de nou que “Jesucrist ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Apocalipsi, 2ª lectura).

Escoltem-ho bé, Jesucrist ha fet de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu. Quina lectura hem de fer d’aquesta dedicació a Déu que defineix un aspecte tan clau de la nostra identitat cristiana i sacerdotal? La carta als cristians hebreus parla que som escollits per a dedicar-nos a estar presents entre els homes, que cadascú de nosaltres és pres d’entre ells i “destinats a oficiar a favor dels homes davant Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats, els propis i els del poble, capaços de ser indulgents amb ells, ja que ells mateixos experimenten per totes bandes la flaquesa” (cf. He 5,1-3).

Com podem veure, es tracta d’un servei humil, fet per persones que experimenten per totes bandes la flaquesa i que no es poden apropiar de cap manera l’honor de ser sacerdot, com Crist que no es va atribuir mai a ell mateix la glòria de ser-ho (cf. He 5,4-5). L’exemple de Crist accentua encara més el to humil del nostre ministeri, dedicat totalment a Déu.

Aquest verb “dedicar-se” conté una opció de radicalitat, entregar-se del tot i a tot temps. Una moció que ve de Déu, perquè és el mateix Esperit el qui diu “separau-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l’obra a que els he cridat” (Ac 13,12). Així queda clar quina ha de ser la dedicació dels apòstols en el moment de la institució dels diaques, quan diuen “nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula” (Ac 6,4). També, el mateix llibre dels Fets relata que “quan Pau i Siles van baixar a Macedònia, Pau es va dedicar plenament a la predicació de la Paraula i donava testimoni davant dels jueus que Jesús és el Messies” (Ac 18,5), i Pau accepta que el mantinguin perquè ell “pugui dedicar-se al servei de la comunitat” (2Co 11,8).

Els deixebles s’han convertit en apòstols “dedicats” a Déu, dedicats a l’obra a la qual els ha cridat, dedicats a la pregària i al servei de la Paraula, dedicats a la predicació i a donar testimoni que Jesús és el Messies. En un moment i tot, diu que Pau es va dedicar “plenament” a la predicació de la Paraula i al testimoni. Pensem que això de “plenament” condiciona el nostre treball apostòlic i la forma d’organitzar-nos.

Germans preveres estimats, aquest és l’encàrrec que hem acceptat. Vivim uns moments en els quals se’ns reclama insistentment aquesta dedicació de part de Déu i del poble cristià, que també ens parla en nom seu. Sens demana “dedicar-nos de ple” a fer realitat la missió rebuda en el dia de la nostra ordenació quan –amb les mans unides a les del bisbe– responíem afirmativament:

·       si volíem exercir el ministeri de la Paraula amb ciència i amb responsabilitat a l’hora de predicar l’Evangeli;

·       si volíem celebrar amb pietat i amb fe els misteris de Crist, especialment en l’Eucaristia i en el sagrament del Perdó a lloança de Déu i santificació del poble cristià;

·       si en comunió amb el bisbe, volíem implorar la misericòrdia divina en bé del poble, fidels al manament de pregar constantment;

·       i, de forma definitiva, si volíem unir-nos cada dia més íntimament a Crist i consagrar-nos a Déu per a la salvació dels homes. Tots hem respost: ·Sí ho vull fer, amb l’ajuda de Déu! D’aquí a uns moments, de tot això en farem renovació.

Estam, idò, davant d’una paraula que hem donat, la qual ens compromet per a tota la vida. És una promesa de comunió, de fidelitat, de sinodalitat, de corresponsabilitat, de plena disponibilitat a l’exercici del ministeri sacerdotal dedicat a Déu i al servei dels germans, de tot el poble i sense excepció de persones. És la promesa d’una dedicació plena, total a Jesucrist, únic sacerdot, i del qual adquireix sentit el nostre. Una dedicació que no altra resposta que l’amor.

Tots recordam el moment emotiu en el qual se’ns feia entrega del Llibre de la Paraula de Déu. Ara és bo que ho recordem i des del nostre interior refem la recepció que d’ell aquell dia vam fer: “Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis”. Tota una proposta per a viure amb goig la coherència testimonial i la total dedicació.

En els ritus conclusius de l’ordenació sacerdotal es demana al Senyor que, als preveres, ens faci enmig del món servidors i testimonis de la veritat i de l’amor, fidels ministres de la reconciliació, veritables pastors que distribuesquin als fidels el pa viu i la paraula de vida a fi que creixin més i més en la unitat del cos de Crist. I, al final de l’ordenació diaconal –i serveix per a tots, preveres i diaques– la crida al servei de la caritat i un gran zel pastoral envers tothom, principalment en bé dels afligits i dels més pobres. Al mateix temps que, havent rebut l’encàrrec de predicar l’Evangeli i viure d’acord amb aquesta paraula, siguem testimonis sincers i fervents, imitadors de Jesucrist i servidors de la unitat i de la pau en el món.

Com viure pràcticament l’encàrrec de ser uns sacerdots dedicats a Déu, observadors creients i servidors humils? Primer, fent un bon us del temps, com ho feia Jesús i omplint-lo a partir de les prioritats pastorals que omplien tota una jornada. La pregària era el criteri organitzatiu que agombolava tota la activitat de Jesús. Dedicat plenament a la pregària, als malalts i als pobres de tota mena, combinant el temps de dedicació segons les necessitats que se li presentaven. Es feia particularment present allà on les persones passaven per un moment difícil, esperaven amb delit la seva paraula encoratjadora i desitjaven tenir-lo molt a prop, com ho demostra l’atenció personal i innumerables signes de proximitat.

A més, per Jesús era particularment important el temps que dedicava als seus col·laboradors més directes, que serien els qui continuarien la seva obra expandint-se per tot el món.

A la nostra Església de Mallorca vivim un moment en el qual us deman que ens hi dediquem plenament, cadascú en el lloc que li correspon per vocació i segons la missió que ha rebut. Els preveres –també els diaques– ens hem de distingir per una mirada creient, contemplativa, jo diria sagramental, és a dir, “aquella mirada de fe que descobresqui el Déu que habita a les seves cases, als seus carrers, a les seves places” (EG 71). D’aquesta mirada, que és atenció a les persones, n’ha de néixer l’art d’acollir, d’escoltar i d’acompanyar, que –com també diu el papa Francesc– és més que sentir, i “és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no existeix veritable trobament espiritual. L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors” (EG 171).

Aquesta mirada creient prové de la pregària i porta cap a ella. La nostra espiritualitat diocesana es nodreix de la dedicació que tots hi posam estant atents a la Paraula i al poble en el qual, com Jesús, hi estam encarnats. Una espiritualitat que neix del propi pou de la pastoral i al mateix temps la configura i la reforça. En aquest aspecte, crec que és molt lluminós e que diu el papa Francesc:

“L&#39aïllament pot expressar-se en una falsa autonomia que exclou Déu, però pot també trobar en el fet religiós una forma de consumisme espiritual a la mesura del seu individualisme malaltís. El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l&#39ateisme, avui se&#39ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no busquin apagar-la en propostes alienants o en un Jesucrist sense carn i sense compromís amb l&#39altre. Si no troben en l&#39Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu” (EG 89).

Finalment, ens ha de caracteritzar la voluntat de servei humil i solidari. No tindria cap sentit la nostra dedicació a Déu, si els altres no en fossin beneficiaris. Aquí hi va tot el contingut que hem escoltat de Jesús quan fa referència al profeta Isaïes: la unció que consagra la nostra vocació no és per a quedar reduïts al culte ni per a perfumar-nos a nosaltres mateixos, sinó per a llençar-nos al carrer, allà on l’Evangeli ha de ser anunciat, allà on els qui passen per qualsevol pobresa, captivitat, ceguesa i opressió tenguin la confiada certesa que algú es posa al seu costat i es dedica a ells per a treure’ls de la situació angoixosa que pateixen. Aquest servei humil i solidari ens identifica, ens unifica, ens fa creïbles i forma part essencial de la dedicació a Déu i als altres.

Com diu el papa Francesc, “l’Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l&#39altre, amb la seva presència física que interpel·la, amb el seu dolor i els seus reclams, amb la seva alegria que contagia en un constant cos a cos. La vertadera fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens va invitar a la revolució de la tendresa” (EG 88).

            Mirada creient, dedicació plena, servei humil i solidari. La nostra entrega no és només a l’Església, sinó des d’ella arribar a ser un bé per a la societat, que és allà on es realitza l’anunci i la caritat. Dediquem-nos-hi del tot i a ple temps, és el que Déu ens demana i el poble ho espera.