Festa de Jesucrist Gran Sacerdot per sempre

Santuari de Lluc, trobada preveres i diaques de Mallorca

Entranyable aquesta trobada nostra d’avui als peus de la nostra Mare, la Mare de Déu de Lluc, en ocasió d’una festa sacerdotal que tant ens uneix a Jesucrist i ens identifica davant el poble cristià. Som preveres no per a gaudir d’una perenne autoreferencialitat, sinó per fer de pont entre Déu i els homes i dones del nostre temps. La temptació d’aïllament que sovint ens ataca és molt subtil i, potser sense adonar-nos, ens demana que justifiquem aquella comoditat que ens anestesia per dedins i ens va separant poc a poc de la missió d’intercessors, tan pròpia i quasi exclusiva del prevere. Ni l’edat, ni la fatiga pastoral, ni certs moments de desànim o de indefinició en el nostre ministeri pastoral, son un motiu prou vàlid per a dir que la tasca apostòlica ja no ens pertany o l’hem de reduir. Només l’ardor del deixeble missioner que ha decidit donar la vida per Crist i pels germans pot ajudar-nos a superar aquella accídia que contamina no sols el nostre esperit, sinó que també deteriora el nostre cos i afecta negativament la salut.

Jesucrist, Gran Sacerdot per sempre, aquest és el referent de la nostra identitat per a tota la vida. Tant l’experiència de llargs anys de sacerdoci com la dels qui ho viuen des de fa poc temps, és sempre una oportunitat per a mantenir-se fidel a una promesa que el Senyor va consagrar en cadascú de nosaltres per a tota la vida, siguin molts o pocs els anys d’entrega en la salut i en la malaltia, tant en els moments més durs de la vida pastoral com en aquells que ens han omplert el cor d’agraïment i del goig.

50 o 25 anys d’ordenació, noces d’or o d’argent, o qualsevol altra xifra d’aniversari, ens fan veure com el Senyor ha entrat dins la nostra vida, ens sosté i ens acompanya, a pesar de les nostres reculades i infidelitats. També Jesús, en primer lloc, està exercint per l’acció de l’Esperit que ens ha donat, aquella mediació sacerdotal perquè la relació amb el Pare ens faci experimentar l’escalfor del seu cor misericordiós. Qui de nosaltres no ha quedat reconfortat quan en moments de defalliment i de crisi patits en soledat ha experimentat la seva proximitat de Pare i Déu de tot consol! Jesús, sacerdot, ens apropa a Ell i ens dóna la seva gràcia perquè siguem nosaltres, sacerdots, trets del poble per a servir-lo especialment en els més pobres, algú que faci costat a tantes germanes i germans nostres que pateixen soledat, desànim, decepció, cansament o, fins i tot, disgust, rebuig institucional o indiferència.

Hem estat “ungits” com el Crist, l’Ungit. Aquesta “unció sacerdotal” no és per a perfumar-nos a nosaltres mateixos, com li agrada dir al papa Francesc. Seria molt trist que el nostre egoisme o l’orgull de sentir-nos una casta diferent ens allunyés d’allò que constitueix la raó del nostre sacerdoci a l’estil de Jesús, el bon Pastor: servir fins a donar la vida, oblació feta des de la vocació a l’amor incondicional i universal al que hem estat cridats i que constitueix l’orientació fonamental de la nostra vida. Ho deia, si ho recordeu, el dia de la Missa Crismal: El prevere, alter Christus, és cridat a reproduir els sentiments i les actituds de Crist en relació amb l’Església, estimada amb tendresa i total entrega mitjançant l’exercici del ministeri, i amb el món, que és allà on ens col·loca l’Esperit per a fer-ne espai de salvació. Per això, el papa Francesc ens exhorta a “que l’experiència de Jesús ens empenyi a sortir a l’encontre de tants germans que tenen set de Déu i ningú no els hi anuncia”.

El ministeri sacerdotal comporta en nosaltres el ministeri profètic, tot ell fet d’anunci i denuncia alhora. Un anunci i una denúncia que no serveixen interessos personals ni estan sotmesos als estereotips ideològics de torn que anul·len la fidelitat a l’Evangeli i fan de la predicació o un míting avorrit o una rebaixa que no atreu a ningú. El profeta, quan parla, sap que ho fa en nom de Déu i, per fidelitat a Ell, és capaç de renunciar al propi discurs per cedir la veu a una Paraula que sap que no és seva, però amb la qual s’identifica plenament perquè Déu l’ha seduït i ell s’ha deixat seduir. El llarg relat d’Isaïes que hem escoltat ens posa totalment amb sintonia amb la vocació profètica i a nosaltres ens col·loca en l’eventual possibilitat de viure l’experiència del Servent de Déu que tot i que diu que “prosperarà, s’elevarà i serà posat molt amunt”, també descriu la duresa del mal glop pel que haurà de passar. Per això, la reacció molt humana del profeta és com la de Jesús a l’hort de Getsemaní: “feis que passi de mi aquest calze, no el vull beure!”. Però, tant Jesús com el profeta coneixen la seva missió i s’entreguen a ella amb la màxima fidelitat i amor perquè saben que “mentre morien malferits, fets pols per les nostres culpes, complien la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven”.

M’estic demanant moltes vegades, estimats germans preveres i diaques, fins a quin punt som conscient d’aquesta vocació profètica que he acceptat inherent al ministeri sacerdotal i que demana, potser, la major part de la dedicació del meu temps, del meu horari quotidià. Aquest ministeri profètic ens obliga a estar enmig del carrer, entre la gent, caminant amb el poble, acompanyant-lo amb els seus desitjos i ajudant-lo a aixecar-se dels seus fracassos. La nostra, és una presència testimonial, de mediació i d’intercessió sacerdotal, que precisa ser-hi i, en el moment oportú, dir una paraula que faci arribar a la gent la veu de Déu, la seva proximitat, el seu somriure, i, també, quan és necessari la seva correcció, ja que sigui d’una forma o d’altra haurà de ser sempre “bona notícia”. Per això, la nostra presència sacerdotal ha de ser discreta i humil, plena de veritat però també de tendresa, sabent quan hem de parlar de Déu i quan hem de callar sobre ell, però tenint clar que, tant parlam com si callam, que parli sempre l’amor.

La festa de Jesucrist, Gran Sacerdot per sempre, ens situa, idò, en la vivència i la contemplació d’aquell misteri que ens ha obtingut la salvació i en el que tots hi tenim la nostra part de cooperació. També ens afecta a nosaltres el pensament d’Isaïes quan diu que “el Senyor va voler que el sofriment el triturés, i que gràcies a aquest sofriment ara veu la llum; el just amb les penes que ha sofert, ha fet justs als altres, després de carregar-se les culpes d’ells…”. A aquest sofriment redemptor avui s’hi ajunta el de tants germans nostres que darrerament –com també al llarg de tota la història del cristianisme– estan vivint la mateixa dolorosa experiència, “ells que no obraven amb violència ni tenien mai als llavis la perfídia”.

Però tots han fet seva la decisió insubornable i ho han demostrat una i mil vegades fins el punt de dir “Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat” (salm responsorial), o com san Alonso Rodríguez “Ja venc, Senyor!”. Com ells, fem-la també nosaltres, identificant-nos amb la pregària del salm: “Anuncio amb goig la salvació davant del poble en dia de gran festa. No puc deixar d’anunciar-la; ho sabeu prou, Senyor. No m’he callat la vostra salvació dins el meu cor; he fet conèixer el vostre ajut fidel, la lleialtat del vostre amor, davant del poble en dia de gran festa” (salm 39).

El sacerdoci no és sols obra de culte, és sobretot, junt amb el ministeri profètic, exercici de la caritat. Què és sinó en Jesús oblació d’amor, el fet de donar la vida per aquells a qui estima, com ell mateix ho diu als seus amics els deixebles? No tindria cap sentit “veure’s segat d’entre els qui viuen en pena de la infidelitat del poble”, com hem llegit també a Isaïes. La mort de Jesús hauria estat sense sentit, un absurd. Però és Jesús el qui ho capgira tot, fins a matar la mateixa mort i obrir-nos a una vida incomparable. És tan gran la nostra missió de preveres i diaques, com ho és la de qualsevol batiat i de tota persona de bona voluntat, quan de tot això en feim la màxima aspiració de la nostra vida i deixam que il·lumini tot el nostre caminar i el faci un vertader pelegrinatge.

Ara Jesús, perquè ho assumim del tot, ens convida a taula i ens manifesta –com en una exquisida convidada– el seu desig de menjar amb nosaltres. Ha estat entranyable sentir-ho dels seus llavis: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual!”. Acceptem la invitació, posem-nos a taula i acceptem també les conseqüències de seure tots amb ell. Ben segur que qualque cosa de nou pot succeir en el nostre presbiteri i fer d’aquesta invitació l’ocasió d’una major amistat entre nosaltres per tal de fer-la extensiva entre la nostra gent, signes de comunió enmig del nostre poble.

Si en realitat ens sentim deixebles missioners, hem de sobresortir per la dedicació a la pregària. Ens diu el papa Francesc que “hi ha una forma de pregària que ens estimula particularment al lliurament evangelitzador i ens motiva a cercar el bé dels altres: és la intercessió. És una pregària plena d’éssers humans (diria jo “plena de humanitat”). És la pregària del qui porta la gent dins el cor” (EG 281) i nosaltres, ho sabeu molt bé, en portam molta de gent dins el cor! Els grans homes i dones de Déu han estat grans intercessors. Pensem avui en el nostre sant Alonso Rodríguez. Quanta intercessió humil des de la porteria del col·legi de Montisió! Pensem en els nostres sants i beats mallorquins des de Ramon Llull fins a Lluís Belda. “La intercessió és com “llevat” en el si de la Trinitat –diu el papa Francesc–. És un endinsar-nos en el Pare i descobrir noves dimensions que il·luminen les situacions concretes i les canvien. Podem dir que el cor de Deu es commou per la intercessió” (EG 283). Afegim, germans meus, aquest nou ingredient a la pregària perquè sigui més i més sacerdotal, ja que és la pregària del qui porta la gent dins el cor.

De darrera hora

La denúncia que ha fet aquests dies el papa Francesc, exercint el seu ministeri profètic:

“Es una absurda contradicción hablar de paz, negociar la paz, y al mismo tiempo promover o permitir el comercio de armas. Esta guerra de allá, esta otra de allí, ¿es de verdad una guerra por problemas o es una guerra comercial para vender estas armas en el comercio ilegal y para que se enriquezcan los mercaderes de la muerte? Acabemos con esta situación. Pidamos todos juntos por los responsables de las naciones, para que se comprometan con decisión a poner fin al comercio de las armas que causa tantas víctimas inocentes” 

Per a avui, 8 de juny, el papa Francesc demana a tot el món que a les 13:00 facem un minut de pregària per la pau. Fem-lo, aquí, als peus de la nostra Mare, la Verge de Lluc. Ho feim com a presbiteri reunit en ocasió de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot per sempre, i ho feim també com a pastors en nom de les nostres comunitats i de tot el poble, en plena comunió i solidaritat per la construcció de la pau.