Escoltant la Paraula de Déu, podem veure en la seva saviesa la qui ha estat escollida des de tota l’eternitat per ser la mare del Fill, la qui avui una vegada més ens acull com a fills en els seus braços i ens atrau per escoltar Jesús. «Veniu –ens diu– tots els qui em desitjau i saciau-vos dels meus fruits: recordar-se de mi és més dolç que la mel, i posseir-me és millor que la bresca. Els qui s’alimenten de mi encara en tenen més fam, els qui beuen de mi tenen més set. Els qui fan cas de mi no decauen mai, i els qui em posen en obra no es mustien» (1ª lectura). Per això, ja que ens diu «veniu», hem vingut. Ja que ens diu que ens saciem els seus fruits, és el que cercam amb la nostra presència. Ja que ens diu que no decaurem mai si li feim cas i que no ens mustiarem si ho posam en obra, aquí ens teniu, Mare entranyable i estimada, aquí teniu el vostre poble per fer memòria de Jesús i viure novament la trobada sacramental amb ell en l’Eucaristia que ens fa més i més germans.

Fer cas de la Mare avui pren una dimensió especial quan hem assumit la responsabilitat d’aquest santuari de Lluc per a dur a terme la missió que l’Església ens encomana. Avui venim per a ser solidaris, com ho esteim fent en tots els càrrecs pastorals que exercim a la nostra diòcesi. Avui venim com a pelegrins que posen tota la confiança en Aquell qui ens atreu cap a ell, Jesús, de qui la Mare, la seva mare i la nostra mare, una vegada més ens diu: «Feis tot allò que ell us digui». Maria, quan ens convida a escoltar el seu Fill Jesús, feina que haurà de ser una constant de a nostra vida, ens ensenya amb quina actitud ho hem de fer.

L’Evangeli ens mostra Maria, la Mare de Jesús, com la primera pelegrina que surt de ca seva i se’n va decididament –diu l’Evangeli– a la muntanya. Maria és una al·lota resolta, disponible, solidària, no té por, s’arrisca, té coratge i sap a qui s’ha d’apropar perquè la necessita. Un model per a la nostra manera d’exercir el ministeri sacerdotal. Maria té un cor obert, jove, humil i alegre, no per tancar-se en ella mateixa, sinó posar la seva valentia femenina en actitud de sortida, fruit d’haver-se confiat al Senyor i agraint les meravelles que ha obrat en ella. Se sent plena de Déu, estimada per ell, és elogiada per la seva cosina Elisabet a qui ha anat a ajudar en la seva edat avançada i fer-li costat, enviada a fer el bé sens exclusions. Aquest es l’autèntic pelegrinatge, el que em porta a ajudar a l’altre, a trobar-me amb el seu rostre, moltes vegades desfigurat i poc atractiu, a no posar-li condicions a l’hora d’atendre’l. Per això, serà l’actitud de pelegrí la qui li ajudarà a entendre que en la vida «confiar» és sempre infinitament millor que tancar-se en la sospita, l’aïllament i la indiferència.

Quan Maria es troba amb la seva cosina Elisabet escolta l’elogi més gran que en aquell moment podia rebre: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. ¿Qui som jo perquè la mare del meu Senyor em vengui a visitar?». Elisabet, com Maria, també estava embarassada esperant el seu fill, Joan Baptista. Per això li du a Maria: «Mira, tot d’una que he sentit la teva salutació, l’infant ha botat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet sebre, es complirà». Quina profunditat de diàleg el d’aquestes dues dones tocades per Déu. És el diàleg creient que veu més enllà de les aparences i sap llegir els esdeveniments de cada dia i els signes dels temps amb els ulls de la fe i de l’amor solidari.

Aquest diàleg és un exemple molt clar i engrescador per als nostres diàlegs. També per a la nostra pregària, si realment d’ella en feim un diàleg amb Déu. Pensem-ho, els nostres diàlegs, les nostres converses entre nosaltres i amb la gent. Un diàleg de fe, un diàleg de reconeixement de l’altre, un diàleg que valora l’altre i veu en ell, en ella, l’acció salvadora de Déu. El diàleg entre Maria i Elisabet també conté en el fons una indiscutible alegria. Tot és alegria. Això dona un to ben diferent a la nostra relació humana, potser més afectada pel pessimisme i la lamentació. La clau per comprendre aquesta alegria és que Elisabet «va ser plena de l’Esperit Sant». L’alegria –com diu la carta als Gàlates– és un dels fruits de l’Esperit. És el mateix Esperit que avui ens ha conduit fins aquí per a viure amb el seu goig la nostra trobada. Pensem que l’Església anomena Maria “causa de la nostra alegria” perquè ens porta Jesús i ens porta a Jesús. En el misteri de la Visitació, Maria porta Jesús i és davant d’ell, ja en una trobada abans de néixer, diu Elisabet a Maria: «Mira: tot d’una que he sentit la teva salutació, l’infant ha botat d’entusiasme dins les meves entranyes».

El papa Francesc, contemplant aquest misteri posa tres paraules que sintetitzen l’actitud de Maria i que haurien de conformar el nostre estil pastoral: escolta, decisió i acció.

1) Escoltar, per Maria no és una forma de sentir superficial, a vegades fins i tot distreta. Escoltar, per Maria, es estat atenta als fets, a tot allò que el Senyor li proposa, allò que cada dia nosaltres hem de descobrir i captar en la pregària per a respondre com ella ho ha fet, amb tota confiança i generositat.

2) Decidir-se, per Maria, és el resultat d’allò que posa de relleu sant Lluc «tot ho guardava i meditava en el seu cor”. Per això la decisió la pren després d’escoltar, després de pregar, des d’una confiança plena en aquell que li demana col·laborar. En la vida, no sempre és fàcil prendre decisions, sobretot quan hem d’anar contracorrent per fidelitat a la decisió presa, que ha suposat posar-se en mans de Déu.

3) Actuar, el pas decisiu de l’acció, allà on tantes vegades no arribam. Maria sí que hi arriba i ens anima a fer-ho. L’acció de Maria és «anar decididament a la muntanya” i hi va, «entra a la casa» i ajuda durant tres mesos a la qui necessita ajuda. L’exercici de la caritat demana fets, accions que ens comprometen, però accions que ens defineixen. És l’exemple del bon samarità en la seva acció curadora i alliberadora del qui ha estat greument agredit i ferit.

Amb aquestes actituds, estimats germans i germanes, podem afrontar el repte de fer d’aquest Santuari la casa de tots, que haurà de ser sempre un lloc d’acolliment, de pregària i de misericòrdia. És la nostra missió pastoral allà on esteim cadascú i és la missió que ens hem proposat aquí i en qualssevol de les nostres parròquies i comunitats.

Proposem-nos treballar a fons la cultura de l’encontre, en la que insisteix tant el papa Francesc. Ho dèiem diumenge passat. Aquest és el far que volem que il·lumini el nostre caminar, pujant a la muntanya o transitant pel pla o per la ciutat, vivint la vida de cada dia i fent-ne d’ella un joiós pelegrinatge, una ruta de confiança i de solidaritat. Així, Maria, la Mare de Jesús i Mare nostra, es fa companya de ruta, la que sempre –estimant i servint com ella ens ho ensenya– ens portarà a Jesús. És a la trobada amb Ell, amb Jesús, que volem arribar.