Celebrant la Diada del poble de Mallorca, vull pensar que la nostra identitat es mesura per la capacitat que tenim de donar resposta als reptes actuals que afecten al bé comú. Una Diada que es presenta com un signe identitari d’unitat per a fer de la mallorquinitat un símbol de cohesió social, de treball en favor dels drets de les persones, de defensa de tot allò que constitueix el nostre tarannà més específic, els costums, les tradicions, la llengua, el patrimoni cultural, artístic i el medi natural que fan tant bella la nostra illa i, als seus habitants, gojosos de viure-hi.

Escoltant els parlaments d’aquests dies, percep que és un desig generalitzat que tots aportem a aquesta festa –i al conjunt de la nostra societat illenca– el millor que som, sabem i tenim, és a dir, la nostra voluntat de reconèixer la importància d’un passat en allò que ens va constituir com a poble i la projecció de futur que ha de posar la seves arrels en un present que estam fent i que depèn totalment de nosaltres. La «tradició» és allò que s’entrega i és valuós per a tot el poble, i per això el qui ho rep no ho accepta com una peça de museu sense vida, sinó que la fa viva amb la seva creativitat, enginy i situació en el temps.

Diu el Concili Vaticà II que «cada vegada és major el nombre d’homes i de dones de totes les classes i de totes les nacions, conscients de ser artífexs i autors de la cultura de la pròpia comunitat. En tot el món creix cada vegada més el sentit de l’autonomia i alhora el de la responsabilitat, cosa que és de la màxima importància per a la maduresa espiritual i moral del llinatge humà. Això resulta més clar, si tenim present la unificació del món, i el nostre deure de construir un món millor en veritat i en justícia» (GS 55).

Amb tot, el mateix Concili ja plantejava aquesta pregunta: «¿Com s’ha de fomentar el dinamisme i l’expansió de la nova cultura, sense que mori la fidelitat viva envers l’herència de les tradicions?» (GS 56). Tots hi tenim una paraula a dir i molt per a construir.

Heu volgut –i és tradició viva– que la presència cristiana i especialment la celebració de l’Eucaristia que ho inclou tot, tingués un espai dins aquesta Diada. És l’aportació que fa l’Església de Mallorca que vol ser feel a les seves arrels vives, les que al llarg dels segles i fins avui, en una cadena ininterrompuda, comuniquen aquella saba que configura la vida d’un poble que ha rebut l’Evangeli i en el seu nom acull i acompanya.

La solidesa de la nostra identitat no contempla fer fora a ningú, com havia succeït en altre temps, sinó tot el contrari. Avui som una comunitat acollidora o no som, i ho hem de ser encara més quan es tracta d’acollir els qui passen per serioses dificultats.  El papa Francesc ens diu que «a vegades sentim la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les llagues del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres. Espera que renunciem a cercar aquestes cabanes personals o comunitàries que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tempesta humana, perquè acceptem de debò entrar en contacte amb l’existència dels altres i coneguem la força de la seva tendresa. Quan ho feim, la vida se’ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270).

Això demana de tots i de cadascú de nosaltres un tarannà positiu, constructiu i dialogant, una capacitat per escoltar i una actitud que promogui no l’enfrontament persistent, sinó –com ens demana el papa Francesc– la «cultura de l’encontre», ja que és el que més ens defineix com a comunitat cristiana que promou, enmig d’una legítima diversitat d’opcions i estils de vida, la fraternitat, el diàleg, la comprensió i la bona entesa entre uns i altres.

La nit de Nadal, abans del cant de la Sibil·la, aquí a la Seu, enmig d’una gran expectació, un nin ens dirigia la paraula a tots en el seu tradicional «sermó» i ens demanava als adults que els deixéssim una societat millor de la que tenim, construïda sobre valors orientats al bé. També així ens ho demanava aquella nit la Paraula de Déu: ser un poble apassionat per fer el bé.

També els joves ens estan demanant amb molts llenguatges que se’ls escolti; que tinguem una actitud de proximitat i obertura al món que viuen; que ens comprometem a proposar amb més claredat els valors de l’Evangeli; ens estan demanant una Església transparent i valenta, que sigui feel a Jesucrist, compromesa amb la justícia, amb la solidaritat, amb la protecció i la defensa del medi natural. Mai l’Església oferirà res que vagi en contra del poble, ja que en forma part i alhora s’hi sent enviada a treballar colze amb colze amb tota persona de bona voluntat, amb els deures propis de bons veïns i conciutadans.

Aquests dies també xerram molt de cultura. Ara bé, la cultura que ens identifica com a poble es va teixint cada dia, fent nostres les tradicions que hem rebut de les generacions anteriors i fent el possible perquè responguin al moment que vivim. No podem quedar en una mera representació escènica de formes externes del passat cada vegada més caduques i buides de sentit i de contingut, com moltes vegades per desgràcia passa.  Hem de recrear cultura i fer que les seves manifestacions siguin expressió d’aquella veritat que el poble viu i defensa.

En el nostre cas, el de l’Eucaristia que estam celebrant, és una tradició viva que prové del mateix Jesucrist i de l’Església dels primers segles, és la memòria viva  d’un gest d’unitat, de plena comunió, d’estimació, de servei, de solidaritat amb els més pobres i de compromís per a seure a tots en una mateixa taula, on no hi hagi diferències ni cap tipus de divisió ni exclusió. Els cristians sabem que aquest és el manament rebut de Jesús quan diu: «feis això en memòria meva». No tindria sentit fer aquest gest tan eloqüent de partir el pa i repartir-lo si en la vida de cada dia la nostra forma de fer fos totalment contrària, tancada en l’egoisme i servint només els propis interessos.

Aquesta és la dimensió religiosa que per a nosaltres ompl de sentit la festa que celebram. Els cristians no només ho creim, sinó que ens hi veim enormement implicats, encara que com Jesús siguem una «senyera» combatuda, discutida i fins i tot amb l’intent de l’exclusió i el descartament. Per això, ja he dit en vàries ocasions que no podem callar. Jesús ho va viure en la seva pròpia carn i al llarg de més de vint segles els cristians ho seguim vivint així quan ens proposam viure amb radicalitat l’Evangeli.

Ho volem fer, en primer lloc i tal com ens ho proposa la festa de Sagrada Família que avui l’Església celebra, posant la institució familiar com element que posa al nostre abast el valor de la confiança com a base sòlida d’estimació i bon tracte. A la proclamació de la Paraula de Déu hem escoltat uns consells molt pràctics que cal fer-nos-els propis, com tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, d’estimació i de perdó. I, el coronament de tot, que és l’agraïment, com actitud que ens defineix i ens obre a tot allò que reconeixem de bo i de positiu present en la pròpia vida i en la dels altres, i que haurem de viure en els diferents àmbits de la vida social, política, econòmica, laboral, religiosa, ecològica, i en l’exercici dels deures i drets humans fonamentals, lluitant a la vegada contra aquest crim que desfà famílies, com és la violència de gènere i tot atemptat contra la vida, especialment la dels més febles. Afegim-hi la persecució persistent, diària, als cristians a tants països arreu del món.   

És per això que el camí de la pau és tan costerut i difícil de transitar degut als molts obstacles que no deixen avançar. A diferència de l’any 1229, avui es tracta d’una convivència basada no en fer fora sinó en acollir l’altre, el diferent, el qui fuig dels horrors de la guerra, de la fam, de la misèria i de la injustícia. Per això, el papa Francesc proposa quatre pedres angulars per a respondre al drama dels migrants i refugiats, drama que segueix sempre viu i actual, ens és tan proper que fa de la nostra mar Mediterrània un risc per als qui cerquen refugi i l’han de travessar amb mals condicions o patint la mort que farà del Mare Nostrum un cementiri.

Els mils de refugiats que havien d’arribar no han arribat, i l’acollida generosa que des d’aquí una infinitat de persones, famílies i institucions volien fer, ha resultat frustrada. S’ha evidenciat que els responsables dels Estats no se’n surten i la necessitat d’acollida supera en molt la voluntat de fer-la efectiva. Com queda la nostra consciència si a algú li negam l’ajuda imprescindible que necessita?

Sabem que no és suficient sentir en el nostre cor els sofriment dels demés i que s’haurà de treballar molt abans que tantes germanes i germans nostres puguin començar a viure en pau i dignitat. Acollir l’altre exigeix un compromís concret, un despreniment d’interessos propis, una cadena d’ajuda i de generositat, una atenció vigilant i comprensiva, una gestió responsable de noves i complexes situacions que s’afegeixen als nombrosos problemes ja existents i en els que hi tenim part de responsabilitat com, entre altres, la despesa escandalosa d’armament enviat a aquests països pobres que no aconsegueixen aixecar el cap i feim que es matin entre ells. És la cara oposada a l’acolliment que posa al descobert les nostres incoherències.  

Crec que forma part de la vivència de la Diada que ens deixem interpel·lar per aquest fenomen que afecta a tantes persones i fa que ens demanem per què hi ha tants refugiats i migrants? El nombre creixent de desplaçats –ho sabem– obeeix a guerres, conflictes, genocidis, és el resultat de la tràgica situació de desesperació dels qui fugen de la misèria empitjorada per la degradació ambiental, dels qui pateixen la falta de seguretat ciutadana i d’oportunitats per a refer una vida desfeta per la violència, la discriminació racial i la xenofòbia. El papa Francesc demana «que les migracions globals no siguin considerades com una amenaça, sinó, des d’una mirada plena de confiança, veure-les com una oportunitat per a construir un futur de pau».

S’ha d’actuar! Hem d’actuar des de l’educació i des de l’acció, amb programes concrets i reivindicacions justes. Per això, el papa Francesc, en el Missatge en ocasió de la Jornada Mundial de la Pau que celebram demà, primer dia d’any, proposa l’estratègia que conjugui –diu ell– «quatre pedres angulars per a l’acció», des de la saviesa de la fe i des d’una mirada contemplativa que descobreix com Déu habita en les persones i els llocs, promovent la solidaritat, el desig del bé, de la veritat i la justícia, és a dir, realitzant una promesa de pau.

La primera, «acollir», tracta d’equilibrar la preocupació per la seguretat amb la protecció dels drets humans fonamentals. Recorda l’exigència d’ampliar les possibilitats d’entrada legal, no expulsar els desplaçats i immigrants a llocs on els espera la persecució i la violència.

La segona, «protegir», contempla el deure de reconèixer i garantir la dignitat inviolable dels qui fugen d’un perill real d’explotació i cerquen asil i seguretat. En particular, les dones i infants exposats a situacions de risc i d’abusos que acaben per convertir-los en esclaus.

La tercera, «promoure», s’orienta a recolzar el desenvolupament humà integral dels migrants i refugiats sobretot en relació a l’educació. Se subratlla la importància de garantir als infants i als joves l’accés a tots els nivells de l’educació. Cultivant les pròpies capacitats estaran més preparats per a sortir a l’encontre de l’altre, exercint un esperit de diàleg i no d’enfrontament.

I, la quarta, «integrar», per tal que migrants i refugiats participin plenament en la vida de la societat que els acull, en una dinàmica d’enriquiment mutu i de col·laboració fecunda, promovent el desenvolupament humà integral de les comunitats locals. Tot això ens afecta!

Ho hem de voler fer bé, usant l’art del diàleg i de l’escolta, sense enfrontar-nos, complementant-nos i valorant la part positiva que cadascú pot aportar al conjunt de la societat. Formam un cos social i tenim capacitat de fer-ho! Una Diada com la d’avui reclama l’esforç d’un compromís col·lectiu que exigeix també certes renúncies a interessos personals i a favor de tots. Podem fer tant de bé! Tanta solidaritat en marxa! Tants béns a repartir! No ens ofeguem amb discussions estèrils sobre qüestions secundàries que incomoden, fan disgust i arriben a marejar. Anem a l’essencial, que és servir el poble a través de cada persona, de la seva dignitat i de tots els drets humans fonamentals i que, en la seva realitat més fonda, és invisible als ulls, un misteri d’amor que ho pot renovar tot.