«La joia de l’Evangeli ompl el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús… Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria» (EG 1). Avui mateix i ara, com tantes altres vegades, té lloc aquests trobada amb Jesús. El fet és que l’Eucaristia ens fa entrar en la intimitat de l’encontre amb Jesucrist, un encontre real, visible, sagramental. Ell ha volgut quedar-se entre nosaltres i en cadascun de nosaltres per la comunió del seu Cos i la seva Sang. El seu desig de compartir taula, de sopar en un clima d’amistat, ha posat en relleu un cop més que la iniciativa ve de Déu i que Jesús ho ha realitzat en prendre cos en la nostra historia per donar-li un nou sentit, tant a nivell personal com social. Les seves paraules «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió!» (Lc 22,15), expressen el desig vehement de Déu en boca de Jesús, allò que Déu vol, que ens unim estretament a Ell per la recepció del seu Cos i la seva Sang en el Sagrament de l’Eucaristia.

Aquesta identificació amb Jesús en l’Eucaristia dona un nou horitzó a la nostra vida personal i per la dimensió de fraternitat que té de seure tots en una mateixa taula i sense fer diferències, ens capacita per a treballar en la transformació de les estructures injustes de la societat i, així, fer realitat noves formes de cooperació i d’ajuda social cap a la inserció dels més necessitats. El Catecisme de l’Església Catòlica diu que «l’Eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi de rebre veritablement el Cos i la Sang de Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus» (n.1397; cf. Mt 25,40).

La necessitat, avui més que mai, la podem experimentar tots i, per això, tothom ha de poder participar d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot sentir-se comunitat, pot sentir-se acollit i estimat, autèntica família, per allunyat o allunyada que s’hagi trobat. Per això, «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles… L’Església -afegeix el papa Francesc- no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles» (EG 47).

Agraïm la perennitat d’aquesta presencia de Jesús en l’Eucaristia i en els nostres germans, mentre ens comprometem a que la taula eucarística s’allargui a totes les taules familiars i arribi a fer-hi seure els qui encara viuen exclosos per qualsevol circumstància. És el que intentam des de Càritas diocesana i des de les Càrites parroquials, on per la proximitat amb els problemes reals de la gent a cada poble i a cada barriada de Ciutat, a més de les perifèries geogràfiques i humanes, és possible amb l’esforç de tots, anar donant resposta cada dia. Sí, dic cada dia i amb l’esforç de tots! Perquè cada dia s’ha d’atendre a una infinitat de persones que toquen a les portes de les nostres esglésies demanant ajuda de tot tipus, tant humana com espiritual.

Enguany i degut a la pandèmia aquesta necessitat d’ajuda s’ha multiplicat, s’han atès 11.355 persones, un 49% més que l’any anterior, però al mateix temps també ha crescut el voluntariat a tots els indrets de la nostra illa, i ha augmentat molt la generositat a través d’aportacions personals, familiars, institucionals, la majoria d’elles de forma anònima. Per posar uns exemples entre els molts que descobrim cada dia. El mateix dia que visitava la seu de Càritas d’una de les nostres parròquies que atenia a més de 300 persones, em trobava amb el director d’un petit hotel i restaurant que no havia pogut obrir als clients, però sí que ha donat dinar calent cada dia a més de 70 famílies que cada migdia l’anaven a cercar. I ara, havent obert, ha ampliat el personal per a seguir fent aquesta mateixa ajuda… Com aquest gest carregat d’estimació i gratuïtat n’hi ha infinitament molts altres que, provinents de persones individuals, de famílies, de voluntaris de les parròquies i de Càritas poden almanco pal·liar un poc un problema tant generalitzat. També la solidaritat té dret a globalitzar-se i superar totes les barreres i obstacles quan l’egoisme i la irresponsabilitat s’hi interposen. Com diu el lema d’enguany de Càritas «Serem més Poble!» i ens convida a canviar l’estil de vida, a canviar a mirada, a compartir el propi temps, a no passar de llarg. Com diu el papa Francesc, «necessitam una comunitat que ens sostengui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant, Què n’és d’important somiar junts!» (FT, 8).

Avui, en la diada del Corpus dedicada a la Caritat, és bo que contemplem que la seva font -la font de la caritat- es troba en la taula de l’Eucaristia, lloc on experimentam la força de l’amor de Déu en l’entrega de Jesús a la creu i en el seu triomf sobre el pecat i la mort en la resurrecció. La dissociació que sovint es fa entre l’amor rebut i l’amor donat posa en relleu moltes incoherències. Per això, en temps de crisi global, sobretot pel que fa als recursos econòmics i la seva repercussió preocupant en els afectats per la pobresa, la malaltia i la desocupació, Jesús ens demana que anem a les arrels del problema i siguem conscients que no podem parar de cercar i posar-hi solucions.

Fixem-nos que en el relat de la multiplicació dels pans i els peixos, relat de signe eucarístic, Jesús demana la col·laboració responsable de tothom. L’Eucaristia, per la unió a Crist i pel fet de trobar-nos al voltant de la mateixa taula, ens fa veure que la nova dimensió de l’acció caritativa de l’Església obre camps en els quals la seva acció transformadora pot ésser decisiva. I, en això estam, trobant aquest equilibri i sense defallir en el nostre treball en favor dels qui més pateixen, tant en el cos com en l’esperit. Jesús, per fer el miracle, ens demana quants de pans tenim. Espera que el gest, en lloc d’acaparar, sigui sempre el de compartir. Com a comunitat entorn de la taula de l’Eucaristia, donar testimoni de fe és fer nostres les paraules de Jesús: «Preniu i menjau, preniu i beveu, som Jo». És compartir el banquet de la Vida i ser signe de consol, d’alè, de denúncia i d’esperança enmig d’una societat malalta, trencada i ferida. Com ara ho farem a l’Eucaristia, partirem el Pa, ens el repartirem perquè en puguem menjar tots, i així compartirem allò més sagrat, que és Jesús viu, ressuscitat, aliment per al nostre caminar cristià i que ens projecta a la vida eterna. Demanem que aquest gest sigui habitual i continu entre nosaltres, perquè «no hi hagi ningú que visqui sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que el contengui, sense un horitzó de sentit i de vida» (EG 49). Això és el que ens ha d’inquietar santament i ha de preocupar la nostra consciència, fent-nos de cada dia més sensibles, més solidaris, més caritatius, com Jesús ho ha fet, fent-se servidor de tots, donant-nos vida i amb abundància. Que així sia!