Cada any, el Dia de l’Església Diocesana som convidats a prendre consciència de la nostra pertinença responsable al grup de Jesús que formam els qui creim en Ell i ens hem proposat viure com a germans i amb esperit de família. Alhora, és una Jornada que ens ha d’ajudar a aprofundir en la pròpia responsabilitat -siguem laics, consagrats o clergat- que estam cridats a exercir dins la comunitat cristiana, cadascú des de la pròpia vocació, carisma i missió.

L’atenció que prestam al Sínode sobre la sinodalitat i l’aportació del treball que hem fet a la Diòcesi els grups sinodals en les fases diocesana i continental, juntament amb més d’un any de preparació per part de tots els organismes d’un Pla de Pastoral tot just encetat, ens estan ajudant a créixer en consciència d’Església i comprometent-nos a fer realitat tantes propostes que hem posat damunt la taula. Creim que és l’hora d’actuar i viure el goig de sentir-nos Església en sortida. És l’hora sobretot del laïcat, en el sentit  que, de cada dia més, se li reconegui la dignitat baptismal i sigui protagonista en compartir comunió, participació i missió, tal com ho demana el Sínode.

En tota recerca hi ha un quelcom fonamental i urgent que és la vivència de la pròpia vocació, aquella vocació-crida a la qual tota persona batiada i confirmada ha de respondre, manifestant la coherència d’aquesta resposta amb fidelitat i generositat, a més de demanar-nos com ho viu cadascú des del seu interior, des d’allà on neix i es propaga la veritat de la nostra vida. Tot això té sentit si s’encarna en una persona enamorada de Jesús, que viu entusiasmada pel seu seguiment i tracta de fer realitat el seu Evangeli amb l’entrega de la pròpia vida al servei d’una causa oberta als altres.

El foc interior que encén la vocació dels profetes, l’ardor evangelitzador dels apòstols, la missió viscuda per tants cristians, com els qui cada dia responen amb el seu amor fidel, és el que hem de contagiar perquè Jesús sigui conegut i l’Església esdevengui la fraternitat a construir en el cor de la nostra societat, tan necessitada de bon gust d’Evangeli i de tendresa.

Per això, hem de peregrinar cap al nostre interior i iniciar una recerca profunda d’allò que dona sentit a la vida. Aquesta recerca, no la podem fer tot sols. Les nostres comunitats parroquials, la nostra Església Diocesana, necessiten persones amb categoria humana i amb aquella espiritualitat que la fonamenta. Cuidar el propi interior i les seves manifestacions exteriors és feina de tota la vida i, dins les comunitats cristianes, una prioritat per la qual s’ha de vetlar sempre.