Som conscients que en la vida hi ha preguntes difícils de respondre. Preguntes espontànies i sinceres que neixen del cor i, enmig del desconcert, cerquen on trobar acolliment. La qüestió que plantegen es dirigeix fonamentalment a Déu: per què Déu permet el mal i les desgràcies? Davant aquest enigma, n’hi ha que es tornen implacables i fan de Déu el responsable de tot, veient en la desgràcia un càstig. D’altres, en canvi, observen l’experiència de Jesús, que assumeix la nostra humanitat en tot, llevat del pecat, però també amb el sofriment i la mort, i així tracten de descobrir en Déu no la causa del problema, sinó la seva resposta, la font de la solució. Els qui reaccionen amb fe, contemplant Jesús en el drama de la seva passió, donen així un fecund testimoni de la incomparable confiança que han posat en Déu.

En el nostre itinerari quaresmal, i davant la freqüent dificultat de reaccionar en cristià quan ens trobam amb casos de desgràcia, Jesús ens demana un gest de conversió i ho fa amb aquestes paraules que escoltam d’Ell mateix a l’evangeli: «Si no us convertiu, tots acabareu igual», referint-se a la reacció davant d’una desgràcia. No és fàcil reaccionar bé quan els ànims estan alterats, quan no es vol entrar en raó i tothom cerca culpables. Un acte de violència, una catàstrofe natural o un accident sempre alteren la convivència humana i resulta difícil obtenir una resposta satisfactòria. Veim a l’evangeli que els qui acudeixen a Jesús cercant respostes no li ho posen fàcil, però ell mira d’ajudar-los fent-los veure que la desgràcia no és cap càstig de Déu, i que es tracta de fer possible un canvi d’actitud, és a dir, de voler i saber fer una lectura creient del que passa.

És en aquest moment que ens correspon preguntar-nos davant de qualsevol esdeveniment, sigui del signe que sigui, què vol dir-nos Déu a través seu. Aquesta és l’actitud del creient que Crist ens ensenya per tal de de discernir quina ha de ser la nostra resposta plena de fidelitat. Aquesta actuació, fruit de la conversió a Jesús i reaccionant com ell reacciona, és el que realment interessa. Aleshores, ens adonam de la necessitat de la fe, de l’esperança i de la caritat, ja que, gràcies a aquestes virtuts, adquirim una altra forma de contemplar la realitat i d’enfrontar-nos-hi.

Per això, ens hem de fixar en Jesús en el misteri de la seva passió, mort i resurrecció, fent l’esforç de descobrir mitjançant la pregària de quina manera assumeix la persecució, el menyspreu, el sofriment fins la ignomínia de la creu, amb el mal físic i moral que suposa. Per tant, la conversió al Senyor ens ha de conduir a contemplar-lo en la seva manera de situar-se davant el mal, d’interpretar-lo i de vèncer-lo. En fer-ho, compromet tota la seva persona en gestos de proximitat i solidaritat, fins al punt d’identificar-se amb la més gran angoixa que un ésser humà pot patir: sentir-se totalment abandonat; Ell mateix arriba a dir: «Déu meu, Déu meu! Per què m’heu abandonat?» (Mc 15,34). Jesús sap que Déu està al seu costat i el seu dolor es converteix en pregària, la qual cosa només s’explica des de l’amor extrem a tota la humanitat. Així, fa costat al qui pateix i ens obre el cor a l’esperança, fonament de creure en la resurrecció, la vida per sempre. En aquesta resposta, s’hi juga el nostre destí i el reconeixement de l’acció de Déu en la nostra vida.