Dia 9 de maig, solemnitat de l’Ascensió del Senyor, el papa Francesc va fer pública la butla de convocació del Jubileu ordinari de l’any 2025. Ho va fer sota el signe de l’esperança que l’apòstol Pau infonia a la comunitat de Roma. L’esperança també constitueix el missatge central d’aquest Jubileu que celebrarem al llarg del proper any 2025. D’aquí el lema central «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), que també haurem de treballar i fer vida amb Jesús, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, en qualsevol lloc i a tothom com la «nostra esperança» (1Tm 1,1).

Citant alguns paràgrafs del document pontifici, constatam que en el cor de tota persona hi és present l’esperança com a desig i expectativa de bé, ignorant fins i tot què ens depararà l’endemà. Tanmateix, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments prou vegades contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Amb freqüència, ens trobam amb persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res els pogués oferir felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança.

Un llarg apartat posa els fonaments que ens dona la Paraula de Déu quan ens diu que «fins i tot en les tribulacions trobam motius de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,3-5). «En efecte -diu- l’Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l’Església, és el qui irradia en els creients la llum de l’esperança. Ell la manté encesa com una flama que mai no s’apaga, per a donar suport i vigor a la nostra vida. L’esperança cristiana, de fet, no enganya ni defrauda, perquè està fonamentada en la certesa que res ni ningú no podrà separar-nos de l’amor de Déu. […]. Per això, l’esperança no cedeix davant les dificultats, perquè té el seu fonament en la fe i es nodreix de la caritat i, d’aquesta manera fa possible poder seguir caminant cap endavant en la vida. Com diu sant Agustí: “ningú, en efecte, no viu en qualsevol gènere de vida sense aquestes tres disposicions de l’ànima: les de creure, esperar, estimar”».

Seguint amb el fonament de la Paraula de Déu, veim que sant Pau és molt realista. Sap que la vida està feta d’alegries i de dolors, que l’amor és posat a prova quan augmenten les dificultats i l’esperança sembla esfondrar-se davant el sofriment. Per l’Apòstol, la tribulació i el sofriment són les condicions pròpies dels qui anuncien l’Evangeli en contextos d’incomprensió i de persecució. És enmig d’aquestes situacions d’obscuritat, però, que es percep una llum: es descobreix que allò que sosté l’evangelització és la força que brota de la creu i de la resurrecció de Crist. I això porta a desenvolupar una virtut estretament relacionada amb l’esperança, que és la paciència. Hi seguirem reflexionant en la pròxima edició del Full, la setmana que ve.