Jesús demana abstenir-se de tot judici sobre l’altre. La desproporció era tan gran que era impensable poder conciliar l’ajust de comptes que preveia la llei amb la proposta de perdó il·limitat que provenia de Jesús. Ell havia dit: «Si no sou més justs que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu al Regne del cel» (Mt 5,20). Demana una justícia de més qualitat, la qual cosa significa recuperar la centralitat de la voluntat de Déu afirmant la primacia de l’amor. Tot s’ha de reinterpretar des de l’amor i portat al seu extrem, que fins i tot arriba a l’amor als enemics.

El relat evangèlic de la dona adúltera fa que ens fixem en Jesús i en la seva mirada, ja que la mirada de Jesús és una mirada que salva, i en aquesta ocasió dirigida a una dona. Qualsevol actuació a favor d’un marginat significava una oposició declarada. Per això i posar-se a favor d’ells, Jesús és acusat pels jutges de torn, implacables, amb les mans carregades de pedres per descarregar-les implacablement damunt la persona pecadora.

Aquesta vegada és Jesús el qui s’atansa a la persona acusada d’adulteri. Però és important que facem rodar l’escena entorn de la mirada. La dels jueus: saturada de ràbia, de rancor i d’intolerància. La de la dona: amarada pel dolor, el penediment i l’afronta pública. La de Jesús: plena de proximitat, d’afecte, d’amor, de tendresa i de perdó. El delicte és evident, els testimonis presents amb les pedres a les mans i la llei que mana matar. Bona oportunitat per posar una trampa a Jesús per veure si se’n surt: «I tu, què dius?». La pregunta és per a poder-lo acusar. Jesús, que és un home lliure, posa en el centre de tot la persona i opta per callar, perquè sap que el silenci pot més que tots els crits dels acusadors. En aquest cas, no veu una pecadora a qui condemnar, sinó una dona a qui estimar, perdonar i salvar. Aquesta és la grandesa de Jesús i ha de ser també la nostra.

Arriba, però, el moment de parlar i parlar clar, i ho fa amb un llenguatge interpel·lador, no feridor ni insultant. No se suma a la cridòria d’acusacions, ni es dirigeix a ella afegint-se al complot condemnatori. Jesús té un gest solemne, es posa dret i diu, en nom de Déu, el que pensa: «Aquell de vosaltres que no tengui pecat, que tiri la primera pedra» (Jn 8,7). És l’afirmació més contundent que s’ha sentit en contra de la pena de mort. Ha anat directe. Novament el silenci. Els acusadors d’aquella dona han entès Jesús, deixen les pedres que maten i, començant pels més vells, se n’han anat.

Ara, amb la mirada que salva, arriba la paraula dirigida a la dona, i al final, el gest del perdó. La caritat comença per la mirada, pels ulls nets. Quan aixeca els ulls, la dona veu un home que se la mira d’una manera diferent dels altres. La mirada de Jesús és la d’un amor totalment gratuït que revela el Déu Amor. Com en tota relació d’amor net, la mirada, el gest, el silenci, la interpel·lació, fan canviar el cor. Les paraules finals ajuden a reconèixer l’amor misericordiós de Déu, com en el sagrament del perdó: «Dona, on són? Ningú no t’ha condemnat? Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús li diu: Jo tampoc no et condemn. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més». A qui salva la nostra mirada? Vindran moments en els quals haurem de fer de Jesús, mirant els altres amb una mirada neta i acollidora, que ajudarà a recuperar-los i els farà feliços, perquè hauran descobert que algú els estima. Haurem estat sagrament de l’amor de Déu. Una nova oportunitat que pot fer néixer de nou l’esperança.