Avui posam la nostra mirada fixa en Jesús, Bon Pastor. Ho feim amb cor humil, però ple de confiança, perquè, tot i que som conscients de la feblesa del ramat, ens encoratja la fortalesa del Pastor. Ho demanam amb tota l’Església: «Déu omnipotent i etern, conduïu-nos al goig de l’aplec celestial i feu que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu pastor». Tota l’acció «pastoral» de l’Església vol ser acció del Pastor enmig del seu poble, perquè aquest se senti acollit i acompanyat amb la immensitat del seu amor. Ho veim en l’actuació missionera de Pau i Bernabé a Antioquia de Pisídia i la seva indestructible valentia a l’hora de predicar la Paraula de Déu. Com a bons pastors, saben que la Paraula no pot quedar lligada a res ni a ningú, i que s’ha d’adreçar a tothom sense distinció. Alhora, són ben conscients també de les dificultats: «Era el nostre deure -diuen- anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus».

Això ens dona a entendre la dimensió universal que prenen la predicació apostòlica i l’expansió de l’Església. Una crida a l’obertura missionera de la nostra acció evangelitzadora, essent sempre deixebles missioners, com tantes vegades ens ho havia dit el papa Francesc. Aquesta ja és una línia d’actuació irrenunciable, que toca el cor de la missió i ens diu que el centre del missatge cristià és Jesús i que la salvació ens ve de la seva resurrecció. En Ell s’acompleixen totes les promeses, perquè a través seu Déu s’ha acostat al seu poble, l’ha beneït amb els dons definitius i l’ha orientat totalment cap a Ell. Tot amb tot, aquest oferiment salvífic no és acceptat per tothom, i fins i tot és el motiu pel qual els apòstols són rebutjats i perseguits. Això fa que Pau i Bernabé hagin d’anar-se’n, però seguiran amb la seva activitat pastoral en altres llocs on la Paraula de Déu serà acollida amb alegria.

Els primers cristians -com tampoc nosaltres avui- no ho van tenir gens fàcil, però el Senyor els acompanyava i la Paraula de Déu s’escampava pel testimoni dels qui la predicaven, fins al punt de donar-hi la vida. Ens ho diu l’Apocalipsi en la seva visió contemplativa de futur: la d’una vida plena de l’amor de Déu que veu «una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, vestits de blanc i amb palmes a les mans». Acollim en l’esperança aquesta visió de futur que projecta la nostra vida en Déu, plena de felicitat i ens diu que «mai més no passaran fam, mai més no passaran set […] I Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls». Seguint Jesús, el Bon Pastor, apareix el tema vocacional. Comptam amb la promesa del Senyor: «Us donaré uns pastors segons el meu cor» (Jr 3,15). Déu promet al seu poble no deixar-lo mai privat de pastors que el congreguin i el guiïn. Per això, respecte a les ovelles diu: «els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i  ningú no les regirarà» (Jr 23,4).

Agraïm al Senyor la crida adreçada a tantes persones, especialment joves, però no podem deixar de pregar i treballar perquè la resposta a la crida sigui decidida i generosa. Facem-ho des de les instàncies en les quals ens movem, especialment des de la família i la comunitat parroquial, el nostre compromís ha de ser el de crear un clima apte perquè floreixi aquella cultura vocacional que ajudi a escoltar la crida del Senyor i animi a respondre-hi afirmativament.