Durant el temps pasqual escoltam i llegim, en els relats de les aparicions del Ressuscitat i en el llibre dels Fets, com els apòstols diuen convençuts i sovint aquesta expressió: «nosaltres en som testimonis». Amb això, fan creïble la seva relació amb Jesús que ha ressuscitat, després d’haver-lo vist crucificat, mort i sepultat. El veuen viu, parlant amb ells, menjant amb ells i dient-los que això és el que havia de succeir. Veim l’eufòria amb què Pere es dirigeix al poble i li diu: «Jesús, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure. Ell era l’innocent i el sant, però vosaltres el vau negar i vau demanar a Pilat que us indultés un assassí, mentre matàveu el qui ens obre el camí de la vida. Però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts. Nosaltres en som testimonis» (Ac 3, 13-15).

Quina lectura feim d’aquest text i com ens implica a nosaltres? Què significa ser testimoni de Crist ressuscitat, avui?  Com el podem donar a conèixer i manifestar que el seguim? La història de l’Església, a partir del discurs de Pere, es barreja i es confon amb la història d’aquest anunci. A cada nova etapa de la història humana -diu sant Pau VI-, l’Església, constantment impulsada pel desig d’evangelitzar, només té una preocupació: qui enviar a anunciar el misteri de Jesús? En quin llenguatge cal anunciar aquest misteri? com hem de fer que ressoni i arribi a tots aquells qui l’han d’escoltar? (cf. EN 22).  Per això, referint-se a l’evangelització, parla del testimoniatge d’una vida autènticament cristiana com el primer mitjà d’evangelització, i ho deixa tan clar sobretot quan diu que «l’home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres o, si escolta els mestres, és perquè són testimonis» (EN 41).

Som hereus d’un poble creient que ha edificat la seva convicció de fe sobre el testimoni dels apòstols. Ells són els qui expliquen l’encontre amb Crist ressuscitat i com aquest esdeveniment singular ha donat un tomb total a les seves vides. Han passat del dubte a la confiança, de la por a la pau interior, de la desil·lusió a l’entusiasme, de la decepció al goig de comunicar la bona notícia, l’Evangeli.

«Convocats per Jesucrist» és l’expressió que ens duu al convenciment que és Ell qui té la iniciativa de reunir-nos en comunió fraterna i ens envia a ser els seus testimonis enmig de la societat on vivim. Si feim servir les mateixes paraules de Jesús, som «llevat» que transforma i fa possible que siguem punt de referència perquè d’altres també sentin la seva crida i s’obrin a Ell.

La invitació a ser testimonis pot provenir de dos nivells que es poden donar en la realitat: primer, el testimoni sense paraules, que els qui contemplen aquests cristians hagin de plantejar-se interrogants irresistibles: per què són així? Per què viuen d’aquesta manera? Què i qui els inspira? Per què estan enmig nostre? És la proclamació silenciosa de l’Evangeli, un gest inicial d’evangelització; segon, el testimoni que prové de l’anunci explícit que diu el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu (cf. EN 21-22).