La humilitat configura la sinodalitat

En la mesura en què llegim, reflexionam i comentam l’aportació dels grups i persones a la fase diocesana del Sínode, ens adonam que hi ha un comú denominador que ens agermana en un treball que és de tots perquè ha estat majoritàriament aportat i demana posar-nos a treballar «ja» a tots els indrets en els quals estam presents, parròquies, grups, moviments. Jo ho estic verificant personalment en el camí també sinodal que anam fent a la Visita pastoral, ocasió que dona per a posar en marxa molts aspectes de la vida cristiana a la nostra diòcesi de Mallorca. També, la visita del Nunci del papa Francesc ens ha ajudat, tant amb els diàlegs que hem tingut amb ell com en tot el que ens ha aportat en les seves xerrades i homilies, a configurar el que l’Esperit avui demana de la nostra Església i de cadascun dels diocesans.

Per a fer el bé i ser una persona de bé necessitem ser humils. És l’aportació que hem de fer tots al procés sinodal com a moment de renovació eclesial. La persona humil reconeix en l’altre algú a qui ha d’estimar perquè hi troba el reflex inconfusible de la presència de Déu, a qui descobreix amb els ulls de la fe. La humilitat ens situa en l’àmbit de la veritat, l’única que, pel fet d’apropar-nos a Déu, ens prepara per a ser autènticament lliures. L’elogi de la persona humil ens invita a reconèixer i assumir les seves qualitats, la bondat, la fidelitat, la compassió, l’amor, la confiança, l’alegria, la vida interior. La humilitat ha de configurar la nostra espiritualitat sinodal i diocesana, avui plena més que mai de la Paraula de Déu, del seu estudi i pregària, d’una constant actitud d’humil escolta.

Ho tractam avui, a la litúrgia d’aquest diumenge d’estiu. Com reconèixer que la Paraula es troba molt a prop, al cor i als llavis? (Dt 30,14). Hi ha una cosa fonamental que ens connecta amb Déu i és la voluntat d’escoltar-lo. Potser, hi ha moments en els quals ens falta aquesta sensibilitat i necessitam una mena de saviesa humil que ens ajudi a viure el goig d’una presència que ha pres rostre humà. Les paraules sense rostre no compleixen plenament el que és un veritable encontre. Aquesta és una experiència singular, única.

El programa d’actuació cristiana el tenim explicat en l’Evangeli. La proximitat de Déu s’experimenta quan és un fet la proximitat entre les persones, especialment quan aquest gest humà acull, rehabilita i integra. L’exigència de l’amor al proïsme prové de Déu i la mesura de l’amor a Déu és l’amor al proïsme. El samarità es va guanyar el qualificatiu de «bo» en participar de la mateixa «bondat» de Déu; de fet, no va pensar en ell, sinó en l’home que va ajudar en convertir-lo en el seu «proïsme» amb el simple gest d’amor d’apropar-se-li». És el que Jesús demana que facem respecte de les persones que encara mantenim «allunyades». A les propostes sinodals hi ha assenyalat molt camí per fer. Facem-lo junts i confiats que el Senyor el fa amb nosaltres. És l’hora d’actuar!

Sants del dia

06/10/2022Sant Bru, santa Fe, santa Maria-Francisca de les Llagues.

prova

Campanyes