La creu de Jesús és i serà sempre un misteri, i això no vol dir que no es pugui aclarir el seu significat ni el seu sentit, perquè pels cristians és un misteri de fe, d’esperança i, sobretot, d’amor. Som una Església feta de persones febles que no pretenem sotmetre la fe a discussió. Més aviat, som partidaris de compartir una mateixa experiència de Déu que mostri la seva centralitat en la pròpia vida, per a, des de la pobresa, ser-ne testimonis vius. Sabem que «en la feblesa, hi trobam la nostra força».

La nostra resposta, en la festa de l’Exaltació de la Creu, vol contenir la qualitat cristiana d’aquestes paraules de sant Pau: «Nosaltres predicam un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes» (1Co 1,23-25). El contrast existeix i la creu no és acceptada amb facilitat perquè constitueix per molts un sense sentit, una cosa absurda i escandalosa. El «perquè» de la creu té a veure amb els «perquè» del mal, de la desgràcia i de la injustícia i les respostes no són fàcils, depèn de «com» opta cadascú per integrar-la des de la fe o rebutjar-la. Per a entendre-la, mirada i cor han de deixar-se «atreure» per Jesús crucificat.

Els pobles protesten quan es veuen sotmesos a suportar una creu injusta. Pensem en totes les reaccions en relació amb la situació de Gaza a Palestina, d’Ucraïna i de molts altres països quan el seu deteriorament ja és insuportable. Ens seguim demanant com aturar tanta violència i tantes morts de persones indefenses i innocents. La creu de Jesús és també obra dels homes i dones de tots els temps i d’avui. És la creu carregada injustament a les espatles i obligada a dur fins el darrer moment. Les necessitats artificials que ens cream, l’augment del pressupost per al negoci d’armes, tota despesa escandalosa esdevé creu feixuga carregada sobre el cos feble i nafrat del qui ja no té forces per a parlar ni mantenir-se dret.

La Paraula de Déu ens posa davant els ulls la protesta d’un poble que no se sent protegit ni pels seus dirigents ni per Déu mateix, a qui imputen l’origen dels seus mals. És la prefiguració de tot allò que desestabilitza la seva vida i es veu abocat a la desnutrició i a la mort. Com ho hem de fer perquè puguin aparèixer fets que ens ajudin a recuperar la confiança i l’esperança, perquè provenen d’una opció d’amor? Pensem en la necessitat d’una pau desarmada i desarmant…

Posem fixa la mirada en Jesús crucificat. Aquest fet també és el resultat d’una crisi, la d’una societat injusta que persegueix l’innocent, que margina el qui defensa la veritat i dona la seva vida per amor. Jesús de Natzaret viu en la seva persona el drama de la persecució i l’enigma de la mort, drama i enigma que per ser Déu i home prenen una significació salvífica definitiva per a la humanitat. Els cristians ho entenem així des de la fe, i així ho anunciam. Tant, que la seva mort implica la nostra i li dona una nova orientació: la mort ja no és la darrera paraula perquè Déu ha intervingut en l’home Jesús i s’ha obert un nou horitzó de vida. Així, ha fet que sigui el pas necessari per a arribar a la vida definitiva en Déu i per sempre. La resposta és la fe en la Resurrecció, la de Jesús i la nostra.