Temps de Quaresma, temps de perdó, una ocasió privilegiada per a rebre’l i per a donar-lo. Ja fa anys, a una de les parròquies que vaig servir com a rector em vaig trobar amb una persona que, quan venia a missa, em deia que no podia resar el parenostre, que quedava aturat i en silenci mentre els altres el resàvem. Li vaig demanar què li passava i per què no podia resar el parenostre. Em va respondre que no podia pronunciar la frase «perdonau les nostres culpes, així com nosaltres perdonam els nostres deutors», que era incapaç de sentir-se perdonat perquè ell no perdonava… Vaig tractar d’animar-lo i fer-li veure que si demanam el perdó ho feim des de la humilitat i des de la consciència de pecadors, i que només d’aquesta manera podem aixecar el nostre cor a Déu, que és tot amor i misericòrdia, perquè ens doni la força de poder perdonar també al qui ens ha ofès. 

L’altra cara de la realitat és quan el pes de la condemna que carregam als altres pot més que la nostra voluntat de perdó. Condemnam amb facilitat, moltes vegades sense arguments i negant la veritat, sense conèixer bé l’altre ni respectant la presumpció d’innocència. Més encara, ho feim públic i abusant del poder de disposar d’uns mitjans que tenim al nostre abast per enfonsar fins i tot als qui sabem que han obrat bé. A tot això s’hi afegeixen els comentaris malintencionats que originen gelosies, enveges, rancor i menyspreu, exposant el germà al descrèdit i creant així un ambient malaltís de cada vegada més enverinat i incapaç de mirar la persona amb ulls nets i obrir-se a la comprensió, a la tolerància i, si és el cas, al perdó. Jesús, a l’Evangeli, ho diu amb contundència: «no judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdonau, i sereu perdonats» (Lc 6,37) i ens ho recorda molt bé el papa Francesc quan diu que «ningú pot convertir-se en jutge del propi germà» (MV 14).

La pregunta orientada a la nostra conversió és conclusiva: al llarg del dia, a què dedicam més temps, a perdonar o a condemnar?, a tractar bé les persones i -si és necessari- rehabilitar-les, o a denigrar-les i enfonsar-les? Temps de Quaresma, ocasió de conversió i de perdó. Ni judicar ni condemnar! Déu ens tracta amb misericòrdia, és a dir, amb un amor total i gratuït que demana l’esforç no sols per no fer mal, sinó per fer el bé, el qui respecta la dignitat, els drets i el caràcter sagrat de cada persona. En un comentari anterior em referia a la necessitat de recuperar l’amabilitat com alliberament de la crueltat que a vegades penetra les relacions humanes, o de l’ansietat que no ens deixa pensar en els altres, o de la urgència discreta que ignora que els altres tenen dret a ser feliços. Si condemnar és una demostració de covardia, perdonar és sempre un acte de valentia que dona la raó al qui perdona, a la vegada que restableix i dignifica qualsevol relació humana.