Quan duim moltes coses entre mans i ens hi esforcem per aconseguir resultats immediats, i aquests no arriben, ens descoratjam fàcilment i tenim la impressió d’una certa inutilitat. Aquest sentiment sovint acaba en frustració per no veure realitzat allò que havíem previst. Encara més, si experimentam aquell desànim que ens deixa inactius o amb una certa mala consciència i acabam dient que «no n’hem sabut més». Aquesta reacció apareix amb facilitat quan mesuram les coses fins el darrer detall, cercant aquella seguretat que feim dependre exclusivament de les pròpies habilitats. És important, certament, la confiança en un mateix i en la pròpia destresa, però no sempre és suficient. 

La saviesa evangèlica ens mostra la necessitat de col·locar en el nostre caminar cristià espais de confiança. És allò que l’Església ha ofert al llarg de més de vint segles d’història essent feel a Jesús. Des del primer moment en què els apòstols van decidir «obeir» el Ressuscitat quan els va dir: «Amics, tirau la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix» (Jn 21,6), hi ha una llarga història de confiança en el Senyor, expressió d’una contínua resposta de correspondència a l’amor de la pregunta de Jesús a Pere: «m’estimes?» (Jn 21,15-17a). La vida del cristià ha de ser sempre resposta afirmativa, compromís de fidelitat: «Sí, Senyor, tu ho saps tot, ja ho saps que us t’estim» (Jn 21,17b. I la perenne invitació del Ressuscitat: «Segueix-me, vine amb mi» (Jn 21,19). Espera de nosaltres que confiem. La confiança, per tant, sempre unida a l’amor.  

Quan ens sentim aclaparats pel desànim perquè les coses no ens estant sortint del tot tal com ho havíem planejat; quan hem arribat a creure que l’esforç que hi hem posat ha estat inútil i no ens sentim amb coratge per reemprendre l’activitat; quan no veiem resultats immediats al nostre gust i ens costa seguir esforçant-nos; quan…, posem-hi ara aquelles experiències que no ens han deixat avançar per falta de motivació o d’objectius clars, aleshores deixem-nos ajudar, siguem humils i donem aquell vot de confiança que ens animarà a seguir endavant. La familiaritat amb la que Jesús tracta els seus primers col·laboradors, els apòstols, ens fa veure -com també a ells- la necessitat de «confiar». A la vegada que la missió no té fronteres -en la Diada de Mallorca Missionera avui una vegada més ho proclamam-, sabem bé que la missió avui és més necessària que mai entre nosaltres. Ho reflexionarem sobretot durant aquest mes de maig en la Visita pastoral a l’arxiprestat de Palma-Ponent. Posem-ho a la pregària.  

La confiança venç la por i proporciona una força interior que ajuda a mantenir la serenitat, dona fortalesa en els moments de perill i unitat en la dispersió, aporta sensibilitat i serenor davant dels problemes, complementa els esforços que han perseverat, deixa espai a l’Esperit perquè intervingui i ens enforteixi amb els seus dons, a Jesús perquè ens parli, ens acompanyi i ens condueixi a Déu Pare, que és tot Amor.  Deixem que entrin en les nostres vides amb tot el seu misteri i sense posar-los condicions. La confiança i l’amor arriben a ser una sola cosa.