El clamor dels pobres se sent entre nosaltres, el tenim ben a prop i és causa de preocupació i reflexió i ens mou a parlar i actuar. El vivim amb dolor quan tantes germanes i tants germans nostres viuen la manca d’una feina i un sou dignes, la falta d’habitatge i tantes mancances inherents a les noves pobreses que afecten especialment la gent gran i els joves, com també el món de la migració, amb tants que necessiten ser acollits. Més encara, quan de sobte apareixen pobreses inesperades a causa de les catàstrofes naturals que assetgen ciutats i pobles de manera violenta, deixant centenars de morts i milers de persones sense casa i havent-ho perdut tot, com la que recentment ha succeït a la Comunitat valenciana i en altres llocs. El ventall de la pobresa s’obre de cada vegada més i demana respostes noves i valentes, desplegant un voluntariat, prompte a ajudar i pal·liar de la forma més ràpida possible el mal ocasionat en una gran ona massiva de solidaritat.

Units a Déu escoltam aquest clamor. Les comunitats no deixen de pregar i actuar. Una pregària unida a la del pobre que -en paraules del papa Francesc- «va de dret a l’oïda de Déu» (Sir 21,5). Vet aquí alguns punts del seu missatge en ocasió de la VIII Jornada Mundial dels Pobres que celebram aquest diumenge.

«Déu coneix el sofriment dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit envers tothom. Com a Pare té cura dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui pateixen, els oblidats. Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’ell, tots som pobres i necessitats. Tots som captaires perquè sense Déu no seriem res. Tampoc no tindríem vida si Déu no ens l’hagués donada».

«La mentalitat mundana exigeix convertir-se en algú, tenir prestigi malgrat tot i tothom, infringint regles socials per tal d’arribar a conquerir riquesa. Quina il·lusió més trista. La felicitat no s’adquireix trepitjant el dret i la dignitat dels altres. La violència provocada per les guerres mostra amb evidència quanta arrogància mou els qui es consideren poderosos davant dels homes, mentre són miserables als ulls de Déu. Quants nous pobres produeix aquesta mala política feta amb les armes, quantes víctimes innocents! Tanmateix, no podem recular. Els deixebles del Senyor saben que cadascun d’aquests “petits” porta imprès el rostre del Fill de Déu, i a cadascú els ha d’arribar la nostra solidaritat i el signe de la caritat cristiana».

«El pobre, no tenint lloc on recolzar-se, rep la força de Déu i en ell posa tota la confiança. De fet, la humilitat genera la confiança que Déu mai no ens abandonarà ni ens deixarà sense resposta. Als pobres que habiten a les nostres ciutats i que formen part de les nostres comunitats els dic: no perdeu aquesta certesa! Déu està atent a cadascú de vosaltres, i és al costat vostre. No us oblida ni podria fer-ho mai. Tots hem tingut l’experiència d’una pregària que sembla quedar sense resposta […]. Però el silenci de Déu no és una distracció dels nostres sofriments; més aviat custodia una paraula que demana ser escoltada amb confiança, abandonant-nos a Ell i a la seva voluntat».

«La pregària, per tant, troba la confirmació de la seva autenticitat en la caritat que es fa encontre i proximitat. Si la pregària no es tradueix en una actuació concreta és vana, de fet, “la fe sense les obres és morta”» (Jm 2,26). Malgrat tot, la caritat sense la pregària corre el risc de convertir-se en filantropia que aviat s’acaba. Deixem que la pregària sigui la força interior que ens mou a actuar, ja que la fe sense les obres és morta.