La pregària és un crit ple de confiança i d’amor

Moltes vegades parlam de la pregària i de la seva necessitat, pregària en silenci, sols o acompanyats, amb la Paraula de Déu o la Litúrgia de les Hores, davant del Santíssim o enmig de la natura, a casa o pel carrer, en la salut o en la malaltia… Persones adultes i també gent jove presenten interrogants que són un ressò de moltes experiències bíbliques d’aquells que cerquen Déu i anhelen relacionar-s’hi. Jesús deia als deixebles que «hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança» (Lc 18,1). També, en una ocasió, els deixebles li havien demanat que els ensenyés a pregar (Lc 11,1). Era una necessitat sentida que demanava resposta. Fins quin punt sentim aquesta necessitat?

 

La frase «no sé pregar» viscuda com a lamentació per uns, i per altres com a pobresa interior, ens fa veure la necessitat que tots tenim d’una cosa que és fonamental per al cristià. Només un cor pobre i humil pot pregar perquè està obert al Déu que se li fa conèixer i l’estima. Santa Teresa de Jesús diu que «la pregària mental no és res més, segons la meva manera de veure-ho, que tractar d’amistat, tractant moltes vegades, sols, amb aquell que sabem que ens estima». Comencem, doncs, per aquí. El germà Roger Schutz de Taizé ho expressava dient que «si existeix en tu l’humil desig d’estimar Déu, això ja bastaria, perquè el simple desig de Déu ja és l’inici de la fe, l’inici d’una vida de comunió amb Déu. La presència de Déu, de Crist, l’Esperit Sant és contínua, sempre ens és donada».

 

L’experiència dels sants ens pot ajudar. No són només testimonis i exemple d’una íntima relació amb Déu, sinó que ens en parlen com d’allò que dona sentit a la seva vida. Què vol dir pregar? Santa Teresa de l’Infant Jesús diu: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, una senzilla mirada adreçada al cel, un crit de reconeixement i d’amor, tant enmig de la prova com en l’alegria». Sant Agustí afirma que «la humilitat és una disposició necessària per rebre gratuïtament el do de la pregària: l’home és un captaire de Déu». De Moisès, se’ns dirà que era un home humil (cf. Nm 12,3) i que parlava obertament amb Déu (cf. Nm 12,7-8). Aquesta familiaritat ens dona una nova clau per a la pregària, una clau que el Concili Vaticà II ha volgut posar de manifest quan diu que «Déu invisible, mitjançant aquesta revelació, parla als homes com a amics seus, mogut pel seu gran amor» (DV 2).

 

Donem un pas més de la mà de l’Evangeli. Jesús és el model decisiu de pregària per la relació d’amor i confiança en Déu, a qui anomena el «seu» Pare i el «nostre» Pare. Arribam a Déu per Jesús. Ell es fa el nostre interlocutor i, pel que fa a Déu, el nostre intermediari. Els deixebles demanen a Jesús que els ensenyi a pregar i ho fan precisament quan el troben pregant. Que així també pugui succeir entre nosaltres predicant amb l’exemple.

Sants del dia

02/12/2022Sant Habacuc profeta, santa Bibiana, sant Silveri papa.

Campanyes