Un nou temps, una nova oportunitat que se’ns dona per a demanar-nos -enmig d’un ambient de tanta indiferència- «On ets?» (Gn 3,9) i «On és el teu germà?» (Gn 4,9). La primera pregunta espera resposta sobre la situació personal, si realment som el qui he de ser i com visc la meva identitat de cristià. La segona pregunta espera resposta sobre la relació amb els altres, si és així com Déu la vol de mi. Qui sap si estam despistats o descol·locats, fora del lloc que per vocació ens correspon. Qui sap si desoïm el crit que clama al cel de tants germans i germanes oprimits. No pensem només en els qui són lluny, facem-nos conscients de la manera com tractam els qui tenim més a prop, tan a prop com Caín tenia el seu germà Abel fins a arribar a matar-lo. Quan escoltam que Déu ens diu -com a Caín-: «On és el teu germà?», pensem que ens remet a moltes de les nostres malifetes quan menyspream, insultam, o ridiculitzam l’altra persona, quan -drogats pel propi jo- esclavitzam l’altre i el feim objecte de la nostra crítica destructiva, dels atacs anònims a través de les xarxes socials o d’altres mitjans. És trist que s’arribi a aquest deteriorament de la convivència humana, que ens degrada i crea un clima de desconfiança i relació amarga. Per què no començar per aquí i ja ara mateix en la nostra decisió de «conversió?». Proposem-nos amb valentia un itinerari de curació personal i de transformació social.

En el seu missatge per a la Quaresma, el papa Francesc ens convida a que ens ho demanem seriosament i actuem amb fermesa: «És temps d’actuar -ens diu- i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu, i aturar-se com el samarità, davant el germà ferit. L’amor a Déu i al proïsme és un únic amor. No tenir altres déus és aturar-se davant la presència de Déu, en la carn del proïsme. Per això la pregària, l’almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d’obertura, de buidament: fora els ídols que ens angoixen, fora els aferraments que ens empresonen. Aleshores el cor atrofiat i aïllat es despertarà. Per tant, cal desaccelerar i aturar-se. La dimensió contemplativa de la vida, que la Quaresma ens farà redescobrir, mobilitzarà noves energies».

El papa Francesc ens demana «que es vegi l’alegria als rostres, que se senti la fragància de la llibertat, que s’alliberi aquest amor que fa noves totes les coses, començant per les més petites i properes. Això pot passar a cada comunitat cristiana», com també ho volem per a qualsevol persona que desitgi tenir bona voluntat. I, sobretot, com diu al final del missatge: «en la mesura en què aquesta Quaresma sigui de conversió, aleshores, la humanitat extraviada sentirà un estremiment de creativitat; l’espurneig d’una nova esperança. Voldria dir-vos, com als joves que vaig trobar a Lisboa l’estiu passat: «Cercau i arriscau, cercau i arriscau. En aquest moment històric els desafiaments són enormes, els gemecs dolorosos. Estam vivint una tercera guerra mundial a trossos. Però abraçam el risc de pensar que no som en una agonia, sinó en un part; no al final, sinó al començament d’un gran espectacle. I ens cal coratge per a pensar això». És el coratge de la conversió, de sortir de l’esclavatge. La fe i la caritat porten de la mà aquesta petita esperança. L’ensenyen a caminar i, alhora, és ella la que les arrossega cap endavant.