Les darreres paraules que el papa Benet XVI va pronunciar no podien ser altres que les de Pere, el primer apòstol: «T’estim, Jesús!». Són el resum de tota una vida que ha entès la intenció de Jesús i ha fet de la seva intel·ligència un servei amable i humil a l’Església i a tota la humanitat. El seu do ha estat el d’explicar coses difícils amb paraules bones d’entendre. I així ha estat, ha posat la seva saviesa a l’abast de tothom i explicant les raons de tot en relació amb la fe, deixant moltes vegades bocabadats els seus interlocutors.

A partir d’aquí i d’un gran agraïment i admiració per la seva persona, voldria fer-vos particips d’alguns pensaments seus que han passat a ser conviccions que acompanyen el caminar cristià sempre en procés de creixement i maduració. Em referesc a les dues cartes encícliques que marquen els primers anys del seu pontificat, dos rails pels quals es pot caminar segur. Són Deus caritas est (Déu és amor) i Spe salvi (Salvats en esperança). Dos pilars de la vida cristiana que contemplen el present i projecten el futur. Facem-ne només un tast i assaborim amb gust allò que ens comunica i, també, facem-ne pregària.

*«Déu és Amor. Deus caritas est. Déu és amor i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell (1Jn 4,16). Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva».

«El programa del cristià -el programa del bon Samarità, el programa de Jesús- és un «cor que veu». Aquest cor veu on es necessita amor i actua en conseqüència. El cristià sap quan és temps de parlar de Déu i quan és oportú callar sobre Ell, deixant que parli només l’amor. L’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no se cerca a si mateix… L’amor tendeix a l’eternitat, a allò que és definitiu».

*«Salvats en esperança. Spe salvi.. En esperança hem estat salvats! (Rm 8,24). Se’ns ofereix la salvació en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present: el present, encara que sigui fatigós, es pot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí».

«La pregària és l’escola de l’esperança. Un lloc primer i essencial d’aprenentatge de l’esperança és la pregària. Quan ja ningú no m’escolta, Déu encara ho fa. Quan ja no puc parlar amb ningú, ni invocar ningú, sempre puc parlar amb Déu. Si em veig relegat a la soledat extrema… Qui prega mai no està totalment sol. Arribar a conèixer Déu, el Déu vertader, això és el que significa rebre esperança».