Notícia recent d’aquests dies: més de dos mil milions de persones no disposen d’un element tan necessari com és l’aigua. I molts milions que en disposen a mitges per la carestia i la contaminació. «No plou!» És la frase més que sentida darrerament en alguns indrets de la nostra geografia, mentre els aqüífers van minvant i la reserva d’aigua escasseja i, en alguns llocs, augmenta la salinització. Amb molta raó, el papa Francesc ben a l’inici de la seva carta-encíclica Lloat sigueu (Laudato si’) diu que «la violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire, i en els éssers vius. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidam que nosaltres som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura» (n.2). És sols un exemple de molts altres aspectes.

Seguint amb el testimoni de vida dels primers cristians, reflex pràctic del que la Paraula de Déu indica i suggereix, veim la necessitat de créixer en consciència col·lectiva i sentir-nos més coresponsables quant a compartir els béns elementals amb aquell despreniment i generositat que Jesús sempre mostra perquè siguem més solidaris els uns dels altres en allò que ens afecta a tots i són béns que necessàriament hem de compartir. Per això, ens venen com anell al dit aquestes paraules de sant Agustí: «El cristià que dona un tros de pa al qui passa fam, realitza una obra de misericòrdia; però el qui la fa innecessària, i suprimeix les causes que donen origen a la injustícia, lluita de manera molt més eficaç pel triomf pasqual».

La Pasqua de Jesús, superació definitiva de les pobreses i les injustícies més radicals, ens fa adonar que la fe cristiana no pot ser mai el descans fictici dels qui viuen tranquils sense amor, al marge dels problemes que la humanitat viu cada dia i la gent pateix. Tot al contrari: la fe cristiana ha de ser el fonament i el motor de la nostra entrega generosa als altres, sempre amb un amor que arriba a ser misericordiós. La fe no és opi, ni narcòtic, ni un passi per a ben morir, sinó estímul i força per a fer de la nostra terra una terra de germans, mentre peregrinem cap a la meta definitiva. Sabem que Jesús ens acompanya i ha dit que sempre serà amb nosaltres.

Pasqua significa «pas», canvi qualitatiu d’una situació de precarietat a una altra de plenitud. Ens anima molt escoltar que «cada fill de Déu és un vencedor del món» (cf. 1Jn 5,4-5), quan sabem que hem nascut d’Ell i que amb Crist Ressuscitat és possible néixer a la confiança d’una nova primavera per a l’Església i per a la societat, precisament en un moment en què tenim vertadera necessitat de transformar la nostra visió de les coses i treballar perquè canviïn a millor. Ho esperen els més pobres, aquells als quals els afecta més la manca de recursos i la insolidaritat a l’hora de compartir. L’autèntica fe en Crist, el Fill de Déu, és la que ens obre nous horitzons per a introduir en les coordenades de la nostra història i en tots els àmbits de la nostra societat els valors de l’Evangeli. Preguem perquè, fins i tot als llocs on hi ha més violència, els recursos necessaris per a viure hi arribin i se superi la venjança, l’odi i molts interessos econòmics que ho impedeixen. Que l’amor arribi a l’extrem de la misericòrdia i el perdó.