L’actitud sinodal, remei per al pecat d’omissió

El temps de Quaresma és temps de revisió, de refer estils de forma de ser i de fer, temps per a detectar allò que hi hauria de ser i no hi és, allò que hauríem de fer i no feim. Convertir-se és donar la volta al que som i feim i girar-ho tot cap a Déu, qui en la persona de Jesús ens ha obert el nostre cor perquè entrem dins el seu. 

El comunicat de l’Assemblea Continental del Sínode celebrada a Praga fa un parell de setmanes afirma que «volem seguir caminant en l’estil sinodal: més que una metodologia, el consideram una manera de viure de l’Església, de discerniment comunitari i de discerniment dels signes dels temps que impregni totes les nostres estructures i procediments a tots els nivells». L’actitud sinodal ens allibera d’anar cadascú pel seu vent, de tancar-se a tota proposta de renovació, de blindar-se en grups autosuficients que desfan la comunió i anul·len qualsevol acció solidària amb la resta de la comunitat. 

És trist que hi hagi qui vulgui viure la seva fe aïllat, sense comptar amb els altres, prest o tard s’adonarà que a poc a poc la va perdent i caurà en la màxima decepció i soledat. Qui ho viu així, veurà que de forma lenta va deixant la pregària, la participació en els sagraments de l’Eucaristia i del Perdó, fins a rebutjar qualsevol oferta de participació en espais de formació i d’ajuda en accions caritatives i socials conjuntes… Arribarà a perdre tota relació visible i de cor amb la comunitat cristiana, abandonant l’actitud sinodal. 

És una llàstima que el do de la fe rebut en el baptisme vagi perdent força -i sense quasi adonar-se’n- a una apostasia silenciosa. Tot això és una forma de pecat -el pecat d’omissió– que impedeix fer allò que un ha de fer i no dedicar-se a allò a que s’ha de dedicar. En definitiva, no viure de forma progressiva i conscient la vida cristiana. El pecat d’omissió és el d’uns cristians «en retirada», que han perdut progressivament el suport de la fe, el goig de l’esperança i l’ardor de la caritat, i l’escalf solidari de la comunitat. En línia d’autocrítica, hauríem de pensar -perquè sigui un autèntic pas de conversió- no sols allò que feim malament, sinó el bé que deixam de fer fins a caure en la indiferència, en l’accídia egoista o el pessimisme estèril. 

Diu el papa Francesc que «una de les temptacions més serioses que ofega el fervor i l’audàcia és la consciència de derrota que ens converteix en pessimistes queixosos i desencantats amb cara de pomes agres. Ningú no pot emprendre una lluita si d’antuvi no confia plenament en el seu triomf […] Si bé amb la dolorosa consciència de les pròpies fragilitats, cal tirar endavant sempre sense declarar-se vençuts, i recordar el que el Senyor va dir a sant Pau: En tens prou amb la meva gràcia, perquè la meva força es manifesta en la feblesa (2Co 12,9) (EG 85).

Sants del dia

27/05/2024Sant Agustí de Canterbury, sant Juli, sant Restitut.

Agenda – Pròxims esdeveniments

Campanyes