Jesús —ho llegim a l’evangeli— ens fa aquesta advertència: «Guardau-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tengués doblers de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida» De fet, ens situa davant d’una de les opcions potser més difícils per a un cristià. Ja en un altre passatge, ha alertat sobre la hipocresia de voler servir dos amos al mateix temps: Déu i els doblers, tot mirant d’harmonitzar la vivència religiosa amb la cobdícia sense límits.

Amb tot, el nostre cor sap on es troba el seu tresor i aquesta tendència condiciona totalment la nostra vida i l’orienta cap a Déu o la manté allunyada d’Ell i aferrada als béns materials. Però als creients se’ns demana enriquir-nos als ulls de Déu. Què vol dir, doncs, fer-se ric als ulls de Déu? És decidir-se per uns altres valors que s’adquireixen amb la virtut de la humilitat i el despreniment. El creient es fixa més en la confiança, en la sensatesa del cor, en la misericòrdia, en fer que la vida sigui alegria i goig per la prosperitat que el Senyor concedeix, plena d’aquells valors espirituals que la dignifiquen.

La font és Crist viu, el referent que ens ho explica tot i ho fa realitat. «Ja que heu ressuscitat amb Crist —diu sant Pau—, cercau allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimau allò que és de dalt, no allò que és de la terra». L’encontre amb Crist ens porta a un esforç de superació personal, de renúncia a certs béns fins i tot legítims, de despreniment de molts objectes superflus, d’una nova organització econòmica pel bé de tots, de solidaritat efectiva, de fets significatius de compartir. Encara més, ens exhorta a fer morir allò que ens lliga a la terra, especialment els mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria.

No ens assegura res una organització social basada purament en criteris d’eficàcia material i buida de valors espirituals i morals. La riquesa existeix no per a ser acumulada per uns pocs, sinó per a ser compartida. Una vegada més se’ns fa veure que «l’amor al diner és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Per això, la pobresa s’eleva a valor moral quan es manifesta com a humil predisposició i obertura a Déu, confiança en Ell. L’activitat econòmica i el progrés material han de ser fruit d’una obra de justícia i han d’estar al servei de l’home i de la societat.