Del diàleg en parlam molt, però dialogam poc. Juxtaposam frases, no escoltam mentre l’altre parla o preparam arguments per a rebatre tot el que ens diu. No solem encertar perquè no hem escoltat. Falta d’educació, falta de respecte. Això està passant a nivell personal i en converses quotidianes, passa en els debats institucionals i en moltes de les nostres reunions, passa en els col·loquis familiars i en cercles d’amistat, fent els sords, si fa falta, quan l’altre ens dirigeix la paraula. «El diàleg –diu el papa Francesc– és molt més que la comunicació d’una veritat. Es realitza pel gust de parlar i pel bé concret que es comunica entre els qui s’estimen per mitjà de les paraules. És un bé que no consisteix en coses, sinó en les persones mateixes que mútuament es donen en el diàleg» (EG 142).  

D’altra part, mentre parlam tant del diàleg i volem fer un gest de conversió, és bo tenir en compte un referent privilegiat, Jesús, el qui és mestre en l’art del diàleg. És impressionant la conversa que té amb una dona samaritana per la pedagogia que desfà prejudicis religiosos i supera barreres socials i ètniques. Tot un exemple d’acollida, de comprensió, de diàleg pacient i de proposta il·luminadora. En aquest cas com en tants altres al llarg de l’evangeli, ens trobam davant d’un model excepcional en l’art del tracte humà pel qual se’ns fa veure que no podem dir mai la darrera paraula sobre algú sense abans haver dialogat personalment amb ell. Jesús sap les mínimes regles d’honradesa, respecte i sinceritat. Així ens fa veure el tracte delicat i respectuós que mereix tota persona, des de l’amic fins l’enemic, des de l’incondicional fins al més catalogat.

Portant-ho al terreny religiós, posar Déu enmig d’una conversa normal és una prova de bona pedagogia; primer cal escoltar i saber-se situar amb dignitat davant de l’altre, amb la voluntat de ser persones de diàleg fàcil i normal. Amb això, Jesús vol deixondir la possibilitat de la relació amb Déu. Tot i que no li serà fàcil, tindrà prou enginy per a reconduir pausadament un procés que anirà en augment i passarà de l’estranyesa a l’admiració, per acabar amb l’adhesió creient i l’anunci missioner. Un cas excepcional i paradigmàtic per a aprendre des del diàleg un estil d’iniciació cristiana.

L’art del diàleg pot ésser un bon conductor en un camí de conversió i sempre suposarà un altre art: l’art d’escoltar, que és més que sentir. També ens diu el papa Francesc que «la primera cosa en la comunicació amb l’altre és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no existeix un veritable trobament espiritual. L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors», d’aquí, «les ànsies de respondre plenament a l’amor de Déu i  l’anhel de desenvolupar el millor que Déu ha sembrat en la pròpia vida» (EG 171). Jesús és el referent. Tot canvia quan Ell o algú -en nom d’Ell- ens arriba al cor.