Quan llegim l’Evangeli ens trobam amb una proposta de felicitat, una proposta que ens ve directament de Jesús. Qui no cerca en la vida ser feliç? I quants de camins intentam transitar per a trobar-la! Quan Jesús parla de felicitat, la refereix a la pobresa, a la humilitat, a la compassió, a la netedat de cor, a l’esforç per la pau, a l’opció per la justícia, a assumir la persecució com a signe de seguiment duit a la radicalitat de l’amor. Són i poden ser valors a l’alça perquè Jesús els connecta amb la felicitat, per això anomena «feliços» tots els qui s’hi identifiquen o ja els viuen en carn pròpia.

Per què Jesús presenta aquesta proposta de felicitat tan original com són les benaventurances, una proposta que xoca d’arrel amb tantes altres ofertes de felicitat? Llegint la Paraula de Déu, veim que passa al primer pla un poble pobre i humil que viu de la seva confiança en el Senyor; en això veim l’elecció que Déu fa del feble per humiliar qualsevol pretensió de poder i ens proposa una alegria i una felicitat plenes d’una dimensió transcendent que no tenen fi i a les quals arribam a través de la fe. Amb això, la veritat que proclamam és que Déu és fidel i vol que nosaltres corresponguem a la seva fidelitat amb la nostra.

Quina és aquesta fidelitat perquè nosaltres n’aprenguem? Duguem-ho a la pregària. Fixem-nos bé com ho detalla el salm 145: «El Senyor fa justícia als oprimits, dona pa als qui tenen fam, allibera els presos, dona la vista als cecs, redreça els qui travelen, estima els justs, guarda els forasters, manté les viudes i els orfes, capgira els camins dels injusts, el Senyor regna per sempre». Serem feliços si deixam que l’acció de Déu sigui la nostra i el seu programa també sigui el nostre. Deixem que, des d’Ell, la nostra mirada es fixi en la realitat humana personal i social que ens envolta per a poder contemplar amb els seus mateixos ulls els valors i les carències, els goigs i les angoixes, les esperances i les tristeses que hi ha en el nostre entorn.

Ser sembradors de confiança i de felicitat és una exigència que prové de l’Evangeli i que Jesús posa com a mitjans per a mantenir-nos en la convicció que, com en temps dels profetes, som un «poble humil i pobre, que cerca refugi en el nom del Senyor» (So 3,12) L’opció és delicada, però el repte és molt important per als temps que vivim. Per això hem de confiar! Sant Joan Pau II ho va dir amb tota claredat: la fe no s’imposa, sinó que es proposa, i això vol dir que portam un tresor a les mans, encara que siguem molt conscients de la fragilitat de la gerra que el conté, que som nosaltres.

Per què Jesús ens vol feliços? Perquè, tot i que haguem de viure situacions adverses, ho feim amb la confiança que ens fa introduir espais en els quals Déu també s’hi revela i comunica el seu amor. No és en l’ambició humana ni en la voluntat de tenir més i més, ni tampoc en la prepotència que dona la riquesa material o el prestigi social, ni tampoc en la violència de les armes, ni en la supèrbia bel·ligerant provinent de postures fonamentalistes on creim que podem trobar la felicitat, sinó en la voluntat compartida de construir la civilització de l’amor des de la comunió, la fidelitat i la confiança. Les benaventurances (Mt 5,3-12) ens presenten aquest nou horitzó per a viure entusiasmats el seguiment de Jesús i fer realitat una vida feliç d’estimació i servei viscuda en cristià.