1a Paraula: «Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). Tots repetien: és Reu de mort; fora, fora, crucifica’l. Que la seva sang caigui sobre nosaltres i sobre els nostres fills. Crucificaren Jesús i dos delinqüents; un a la dreta i l’altre a l’esquerra.

L’ideal evangèlic de l’amor fet perdó, fins i tot a l’enemic, pronunciat amb tanta força durant la seva vida, ara arriba a la màxima coherència. Sabem perdonar així?

2a Paraula: «Avui seràs amb mi al paradís, t’ho dic amb tota veritat» (Lc 23,43). Senyor, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.

L’obertura als no creients, fins i tot a aquells als quals se’ls ha impedit creure, pot convertir-se qualsevol dia i situació en l’avui lluminós de la trobada amb Crist.

3a Paraula: «Dona, vet aquí el teu fill!» (Jn 17, 27). Dreta estava i dolorosa, Maria, mare angoixosa, baix de la creu tot en plor […]. Quin home no ploraria si veiés patir Maria en suplici tan mortal?

Jesús, a la creu, ens fa el do de la seva mare, quan abans per a ella ja ens ha convertit en un do seu. A Jesús, el conforta veure que al nostre costat ella no es troba sola.

4a Paraula: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?» (Mc 15,34). Tots els meus amics m’han abandonat; han guanyat els qui insidiaven contra mi; m’ha traït aquell que jo estimava. Com és que t’has tornat tan amarga que fins i tot m’has crucificat?

Aquest crit de Jesús a la creu és la pregària del Fill que ofereix la seva vida al Pare en l’amor per a la salvació de tots. Així s’identifica amb tot el sofriment de la humanitat.

5a Paraula: «Tenc set!» (Jn 19, 28). Els jueus blasfemaven contra ell, rient-se’n i deien: Au! Tu que destrueixes el temple de Déu, si tu ets el Crist Fill de Déu, davalla ara de la creu perquè ho vegem i creguem en tu. Si tu ets el rei dels Jueus, salva’t a tu mateix!

És molt legítim enmig del dolor cercar moments d’alleugeriment: quan es pateix la set física, la set espiritual, la set de justícia, de companyia, d’amor. Qui ajuda a saciar-la?

6a Paraula: «Pare, a les vostres mans encoman el meu esperit» (Lc 23, 46). Pare meu, sou vós, Déu meu, el meu Salvador. A les vostres mans encoman el meu esperit.

En aquest moment, comença la comunicació de la vida a una humanitat que s’ofega i necessita respirar de nou, ara al ritme de l’Esperit que comunica la força d’estimar.

7a Paraula: I Jesús cridant amb una gran veu clamà: «Tot s’ha complert!» (Jn 19, 30). I inclinant el cap, expirà. Era cap a l’hora sexta; el sol s’eclipsà i una gran fosca s’estengué damunt tota la terra; el vel del temple s’esquinçà, tota la terra tremolà, i els sepulcres s’obriren.

La llavor ha estat enterrada en el cor de la terra fent-la l’hàbitat més digne de l’home, i ha acollit el cos de Jesús en el seu interior perquè nesqui la Vida per a sempre.