Avui, darrer diumenge de l’any i festa de la Sagrada Família, totes les esglésies diocesanes del món tancam l’Any Jubilar que, tantes vegades, ens ha reunit passant per la Porta Santa i ens ha donat una ocasió privilegiada d’escoltar que l’esperança no engana ni defrauda i que tenim moltes raons per a mantenir-la i revifar-la, ja que Déu ha infós el seu Esperit en els nostres cors per a donar suport i força a la nostra vida cristiana. Ho hem de tornar a dir molt clar: l’esperança cristiana no engana ni defrauda perquè està fundada en la certesa que res ni ningú no podrà separar-nos de l’amor de Déu, manifestat en Crist Jesús.

Ara començam amb ànim renovat una altra etapa. Havent celebrat el misteri del Naixement de Jesús, amb les condicions de rebuig i pobresa en què es va donar, i havent viscut amb goig aquests dies entorn de Nadal i, avui, contemplant la família de Natzaret, de Jesús, Maria i Josep, entrant de ple a viure una esperança farcida de fe i de caritat. Per això, miram més enllà del Jubileu de l’Esperança i, amb l’actitud de pelegrins que hem pogut experimentar al llarg d’aquest any que ens ha convidat a ser-ne portadors. Ara projectam un any nou amb la llum que hem rebut i que il·lumina un itinerari a seguir cada dia. Tractant de mirar el futur, m’he fixat en aquesta recomanació que fa sant Agustí: «Tot el que expliqueu, explicau-ho de tal manera que el qui us escolti, cregui escoltant, esperi creient i estimi esperant». Com podeu veure, tot un programa: fe, esperança i caritat en un sol moviment, en una acció plena de Déu, gratificant i transformadora.

Tractem de viure-ho amb la senzillesa de la família de Natzaret, una vertadera comunitat de vida i d’amor, referent indiscutible per a totes i cada una de les nostres famílies, tan necessitades d’un creixement en valors humans i cristians. Què passa amb la percepció que es té de la família? Les enquestes diuen que és la institució més valorada, i amb diferència respecte d’altres; d’altra banda, i sense negar-ho, altres dades revelen la crisi que pateix. Per tant, com ens situam, nosaltres, persones de fe, davant aquesta realitat que es presenta ambivalent? On podem trobar llum per a un discerniment equilibrat i per a una actuació eficaç en favor de la família? Tinguem present que la comunitat cristiana, l’Església, família de famílies, es nodreix de cada una de les famílies, petites esglésies domèstiques. Per això, valoram la família en tots els àmbits de l’Església i de la societat, ja que ella n’és la cèl·lula fonamental. Si la família va bé, tota la societat també hi va.

Avui, a la Paraula de Déu hi ha un llistat que ens pot ajudar molt a treballar-ho dins la família, posant valor a la paraula que es pronuncia i al testimoni que es transmet. Es fa elogi dels pares, d’acollir-los en la vellesa i ajudar-los, de tenir els mateixos sentiments propis d’escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, d’agraïment, d’unitat, de pregària, d’amor. Fent fortes les nostres famílies assegurarem un futur més esperançador, perquè haurem sembrat confiança i amor. L’esperit de l’any jubilar continua i l’experiència viscuda per cadascú al seu nivell, als llocs jubilars aquí o a Roma, s’ha de seguir reforçant. Confiem-ho al Senyor perquè mitjançant l’Esperit ens continuï reunint, acompanyant i inspirant noves actituds evangèliques i humanitàries, sobretot fortalesa per a construir la pau onsevulla, una pau desarmada i desarmant, com ens demana el papa Lleó.