Catedral de Mallorca, 3 d’agost de 2022

2Co 4,14-15,1. Les coses que veim passen, les que no veim duren per sempre.

Jn 17,20-26. Pare, vós me’ls heu donat. Vull que estiguin amb mi allà on jo estic.

Entre les moltes paraules que, en ocasió de la mort de la nostra mare, ens hem comunicat i que agraïm de tot cor, avui, en el seu comiat, hem vingut a que sigui Déu mateix, en la persona de Jesús i de la comunitat cristiana, qui ens digui una paraula que no falla i que és promesa de vida.

Ens ho diu molt clar: “Sabem que aquell qui va ressuscitar Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència junt amb vosaltres”. Aquesta convicció de fe ens mou avui a proclamar-la ben fort quan al llarg de tota una vida, la nostra mare Antònia, junt amb el meu pare, Miquel, ens ho han anat proclamant silenciosament amb el testimoni de la seva vida: la fidelitat d’un amor que ha perdurat sempre i la transmissió d’aquest amor a través de gestos senzills, però molt eloqüents.

Aquests dies, estant al costat de la nostra mare amb el meu germà i la meva germana, hem tingut el privilegi d’acompanyar-la en les seves darreres hores d’una llarga vida, més de cent anys complerts el dia de Pasqua. En aquests moments no tenim més que paraules d’agraïment al Senyor que tots es moments que ens ha dedicat, que ha estat tots, sempre present a casa, en les feines de cada dia, quan de petits anàvem i veníem de col·legi, quan junts anàvem a missa i dins casa sempre teníem aquell moment de pregària, quan gaudíem de fer una excursió junts o sempre ens ho tenia tot preparat, de petits i de més grans, quan fins i tot vivint a fora, veníem a trobar-nos junts. En ella, una mescla de Marta i Maria perquè no deixava de servir i a la vegada d’educar-nos amb sàvies paraules i una presència continuada. Una educació senzilla, molt familiar, plena de discreció i respecte pel camí que cadascú emprenia, però sense deixar-nos en cap moment. Podem dir que d’ella podem escoltar es paraules de Jesús: “manteniu-vos en l’amor que us tenc”.

Aquesta unitat amb Jesús l’hem apresa a ca nostra. Són molts els moments i experiències que han anat passant aquests dies pel nostre record, vivint de la seva companyia  disponibilitat, tant si ens havia d’ajudar a fer els deures de classe quan érem petits, com si, ja de grans, gaudíem d’estar amb ella a casa, ja que sempre hi era. Aquesta unitat familiar ens ha ajuda molt perquè en ella hi hem vist el bon fonament de moltes de les nostres decisions adultes quan cadascú ha orientat la seva pròpia vocació. L’amor ha estat més fort que qualsevol contrarietat, com la que va viure fa 27 anys en la mort del nostre pare i la que va patir encara més en la mort de nostre germà Enric, aquest mes farà 7 anys. El manament de Jesús d’estimar-nos com ell ens estima, ha marcat l’itinerari d’una educació que, feta amb tota humilitat i senzillesa, ha marcat les nostres vides. Jesús ha manifestat plenament el seu desig que feim nostre: “Pare, vos me’ls heu donat, vull que estiguin amb mi allà on jo estic. Vull que vegin la meva glòria, la que m’heu donat per haver-me estimat ja abans de crear el món”.

Les paraules de Jesús no fallen i el seu desig es compleix en nosaltres. Si som aquí avui, pregat per ella, és perquè el que ens acaba de dir Jesús es faci realitat en ella, que ja estat cridada a viure en Déu per sempre,  es faci realitat en nosaltres, que seguim peregrinant en aquest món i amb l’oportunitat de viure el mateix projecte de Déu en la nostra vida. San Pau ens acaba de dir: “Per això no en desanimam, perquè la vida que vivim dins nosaltres es va renovant cada dia, perquè el pes lleuger de lo que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant un pes incomparable de glòria que durarà sempre”.

La vida segueix, encara que d’una altra manera que no acabam d’esbrinar del tot, però la resurrecció de Jesús ens dona garantia que viurem per sempre en ell, en la plenitud del seu amor. Aquest és missatge que avui volem proclamar amb força en la mort de la nostra mare. La relació entre nosaltres, i amb els qui ens han precedit, és perenne per la comunió dels sants. Són presents en la nostra pregària i en el viu record en tots els instants que vivim. El record dels pares i els germans -com tots els qui ens han estimat-, fa que els sentim a prop perquè segueixen estimant-nos. Ho he escoltat de vosaltres, en tots els missatges que hem rebut, que ha enfortit més la nostra fe i han fet mes sòlida la nostra amistat. Només em faig ressò d’un bon amic que s’ha referit a la presència perenne de la mare en la nostra vida. Per acabar i tenint en compte el que ens ha dit sant Pau que “apuntam a allò que no veim i dura per sempre”, us ho compartesc:

Los pasos de mi madre a no los siento, pero siguen buscándome.

Tu voz, única, madre, ya no la oigo, pero sigues llamándome.

Las manos de mi madre ya no las tengo, pero siguen llevándome.

Los labios de mi madre parecen yertos, pero siguen besándome.

Corazón de mi madre, no, no estás muerto, porque sigues amándome.

Tu sonrisa de madre no se ha apagado, sigue iluminándome.

Y tus lágrimas, madre, ja no se secan, porque siguen llorándome.

Tu presencia, madre, como agua pura, seguirá derramándose.

La vida de mi madre es desvivirse, va por mi sangre. (Bernardo Velado).

_______________________

Homilia del bisbe Sebastià Taltavull Anglada

en la missa-exequial per la seva mare, Antònia Anglada Mesquida

_______________________