Celebrant el diumenge de la Divina Misericòrdia, serà bo que aprofundim en el seu significat com l’amor en la seva expressió més extrema, la que ens duu a obrir el nostre cor a acollir i estimar fins i tot allò més miserable. Així se’ns presenta Jesús a l’evangeli en les múltiples trobades amb aquells que són exclosos de la societat i han de tastar el glop amarg de la misèria, persones -germanes i germanes nostres- que en totes les societats hi són presents, també a la nostra. Farà falta estar-hi atents, detectar la seva presència i actuar en conseqüència.

El papa Francesc ens ho explica i diu que «(Déu) mai no es cansa d’obrir de bat a bat la porta del seu cor per repetir que ens estima i que vol compartir amb nosaltres la seva vida. L’Església sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan amb convicció fa de la misericòrdia el seu anunci. Ella sap que la primera tasca, sobretot en un moment com el nostre, ple de grans esperances i fortes contradiccions, és la d’introduir tothom en el misteri de la misericòrdia de Déu, contemplant el rostre de Crist. L’Església està cridada en primer lloc a ser el testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la com el centre de la Revelació de Jesucrist» (MV 25). Podem dir que som la cara visible d’aquesta Església que està cridada a ser testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la com allò més central de la revelació de Jesucrist i de la nostra actuació cristiana?

Sant Agustí experimenta en la seva vida –als 33 anys–, pel pas de la conversió, la misericòrdia de Déu. El seu llibre les Confessions és un cant d’agraïment a aquesta misericòrdia de Déu que ha experimentat en la seva pròpia persona i que explica d’aquesta forma tan gràfica: «Ple d’orgull, m’atrevia a cercar allò que només l’humil pot trobar. Què feliços sou vosaltres ara! Amb quina serenitat, amb quina seguretat apreneu vosaltres, els qui, encara petits, estau en el niu de la fe i rebeu l’aliment espiritual! Jo, en canvi, infeliç, jutjant-me capacitat per volar, vaig abandonar el niu i, abans d’aixecar el vol, vaig caure a terra. Però, el Senyor, en la seva misericòrdia, em va aixecar perquè no morís trepitjat pels vianants i em va posar de nou en el niu» (Sermó 51,6).

Aleshores, es demana: «Què és misericòrdia?» i diu: «No és altra cosa sinó carregar-se el cor d’un poc de misèria (dels altres). La paraula “misericòrdia” deriva el seu nom del dolor pel “miserable”. Les dues paraules estan en aquest terme: misèria i cor. Quan el teu cor és afectat, sacsejat per la misèria dels altres, aquí tens la misericòrdia» (Sermó 358 A).

Tot això ens fa veure que la misericòrdia té a veure amb la inclusió social dels pobres. Una comunitat cristiana i cada cristià, units a Déu, hem d’estar atents al crit anguniós dels pobres i socórrer-los. Demanem-nos: quina comunitat inverteix més hores en escoltar aquest clam i respondre, dedicant-hi més temps que no a altres coses? Entre nosaltres hi ha testimonis que hem de reconèixer, valorar i agrair. Descobrim-los i afegim-nos-hi. Exercint la misericòrdia feim néixer brots de vida, brots de resurrecció.