Hi ha una pregunta clau que apareix constantment en la nostra vida de creients. La mateixa que un mestre de la Llei fa a Jesús: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» Està demanant per l’essencial en la vida, per allò que és fonamental i ho reorienta tot, allò de què no podem prescindir a l’hora d’afirmar el vertader sentit religiós de la nostra existència. De fet, és la pregunta sobre Déu, qui és i quin lloc ocupa en el nostre cor i en les nostres relacions socials, especialment respecte a l’altre, al proïsme al qual hem d’acollir i estimar.

Tot això ens porta a analitzar la importància d’aquest nexe entre l’amor a Déu i l’amor als altres. Hi ha molts textos de la Paraula de Déu que insisteixen en aquest nexe. Ho afirma amb contundència sant Joan en la seva primera carta: «Si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen. Jesucrist mateix és qui ens dona aquest manament: Qui estima Déu, que estimi també el seu germà» (1Jn 4,20-21).

Aquesta és la mesura per a mesurar un amor que no té mesura. Fent-ho així no ens equivocam, perquè, per una part, sabem qui és el proïsme a qui estimar i, per l’altra, el Déu que presideix la nostra vida i que no permet altres contrincants que ens facin caure en antigues i noves idolatries. El primer manament i el segon manament, entesos i practicats com un sol manament, posen Déu com a fonament de l’autèntica dignitat de l’home, creat a imatge i semblança de Déu, com descriu el llibre del Gènesi.

Sabem bé que una temptació constant és posar la confiança en allò que no és Déu fins a rebaixar-nos a donar valor absolut a tot el que és relatiu. Jesús, com Ell ha fet, ens ensenya a vèncer qualsevol temptació, i ens convida a posar tota la nostra confianca en Déu. Demanem-nos:

• Realment, crec en Déu? És l’únic Déu en la meva vida?
• És el Déu de Jesucrist qui està guiant els meus passos de cada dia i és el fonament de les meves conviccions religioses?
• Com la meva fe en Déu, que és Pare i tot Amor, és força per a l’amor al proïsme i dona unitat a tota la meva vida?
• Com aliment i faig créixer aquesta fe en Déu?
• I com a conseqüència, com la meva fe en Déu vol ser compartida i celebrada en la comunitat de l’Església?
• Podem afirmar amb tota certesa que no som lluny del Regne de Déu?

Tot això ho hem d’anunciar des de la nostra fe personal i compartida amb tants germans i germanes que cerquen sincerament Déu. Quan aquesta experiència ens duu a trobar aquesta mateixa sinceritat en els qui encara no han arribat a la fe, però estimen i serveixen els seus germans amb total entrega, també tenim l’obligació i el goig de dir-los el mateix que Jesús va dir «No ets lluny del Regne de Déu”. Pensem a qui li podem dir ja com a gest evangelitzador, que serà sempre un gest de proximitat i d’oferta d’amistat, com feia Jesús.