És el que Déu pensa i el que Déu vol: que els immigrants no pateixin maltractaments ni opressió. Així ens planteja la nostra relació amb l’altre, sobretot si és foraster. Jesús, a l’Evangeli, ho diu ben clar com a resultat de pensar que l’altre em pertany, que no puc oblidar-lo ni menys descartar-lo. Tanmateix, en un món globalitzat com el nostre, ens hem de demanar qui és el foraster? El nostre veïnatge global, amb la seva facilitat de comunicacions i d’intercanvi, integra de cada vegada més la diversitat de cultures i demana que els pobles estiguin disposats a acollir-se els uns als altres. Mirem la realitat que ens envolta, la més propera, com la família i els veïns, la dels nostres pobles i ciutats, els de prop i de lluny, i demanem-nos: com ens acollim, com ens estimam?

Ho hem de tenir clar. El gest de l’acollida, un valor eminentment evangèlic, ha estat i encara és el signe inequívoc d’haver entès el precepte del Senyor: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix» (Mt 22,37-39). Resulta exigent pensar que la mesura del nostre amor a Déu és el nostre amor al proïsme. Però és així. Podem saber com hem acollit Déu en la nostra vida si ens fixam en la nostra capacitat d’acollida en relació amb els altres.

Els primers cristians van entendre molt bé el missatge. Així ho afirma sant Joan en la seva primera carta: «Si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen. Jesucrist mateix és qui ens dona aquest manament: Qui estima Déu, que estimi també el seu germà» (1Jn 4,20-21). Fer-se càrrec del proïsme! Tot al contrari de la reacció de Caín quan Déu li pregunta pel seu germà Abel (Gn 4,9). La història es repeteix i fa que revisem molt a fons la nostra sinceritat amb Déu fixant-nos en l’acollida que feim de les altres persones. Qualsevol programa d’acció cristiana ho ha de tenir en compte.

Un dels aspectes característics de l’espiritualitat de comunió és precisament aquest: mirar el germà amb la mateixa mirada d’amor de Déu, descobrir-lo com «algú que em pertany», com «un do per a mi», «descobrint-hi el que hi ha de positiu», «portant mútuament la càrrega dels altres (cf. Ga 6,2)» (sant Joan Pau II, NMI 43). Què vol dir-nos Déu quan ens proposa una nova forma de tractar-nos, totalment humana i condescendent amb els més necessitats? Quan els estimam, els acollim i els atenem, Jesús mateix ens diu que tot el que feim a ells, ho feim a Ell (cf. Mt 25,31-46). L’amor a Déu passa, ens ho ha dit Jesús, per l’amor als altres, i el proïsme, quan ens hi apropam, descobrim que té nom i cognoms, una persona amb dignitat. Quantes vegades els «allunyats» no ho són per culpa seva, sinó per la nostra llunyania respecte d’ells. L’esforç d’aproximació pot ajudar-nos a descobrir en cada un d’ells el rostre de Déu. Per a saber, idò, si estimam Déu o no l’estimam, mesurem la nostra proximitat o la nostra llunyania en relació amb els nostres germans, una proximitat que ha d’estar sempre imperada per l’amor, l’únic que pot ajudar a superar l’odi, la venjança i la violència que estan desfent persones, famílies i pobles, com ho estam presenciant amb dolor.