No sols l’abandó dels seus, sinó també l’abandó de Déu!

L’ambientació de la setmana santa comença amb la lectura de la Passió, on escoltam la pregunta més dramàtica de la història viscuda per Jesús en el moment de la seva agonia clavat a la creu. «Elí, Elí, lemà sabactaní? que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?» (Mt 27, 45-46). Jesús està experimentant amb dolor l’abandó dels seus i també l’abandó de Déu. Són les seves paraules dites en la seva llengua, l’arameu, apreses en la infantesa i ara dites en l’extrem de la confiança, encara que sigui per pronunciar el crit més amarg de la vida i en la sensació de l’abandó del darrer moment. Paraules amargues que són una pregària plena de humanitat i solitud, signe d’una encarnació duta a l’extrem.

En el seu rerefons hi ha, però, el «per què?» aparentment incapaç de ser resolt, per al qual els homes i les dones de tots els temps han cercat una resposta. Pregunta plena de misteri que cadascú sap quan i com es presenta, ja que ens remet al problema del mal, del qual no trobam explicació immediata, com el mal físic i moral, com el mal provocat i el mal patit, com el mal compartit i el mal còsmic. El problema del mal té a veure amb la injustícia de la creu de Jesús, davant la qual també deim «per què?». M’arrabassa el cor contemplar el mal dels innocents, dels qui avui pateixen la persecució i l’assassinat, dels qui avui són víctimes de la guerra, de la violència i l’exclusió, dels damnificats per fenòmens naturals, i de tantes persones a les quals el viacrucis de cada dia els és una perenne incomoditat per culpa dels qui de forma injusta carreguen la creu a les espatles dels altres. Només Jesús, portant-la Ell, ens ajuda a acceptar-la i portar-la nosaltres. Només Ell és la resposta perquè la venç ressuscitant.   

Dels malalts i dels qui més pateixen he descobert i après la vivència d’una força extraordinària. No he sentit mai un crit amarg d’abandó ni detectat un gest de rebel·lió. En ells he vist el Crist crucificat que estima i em diu: «tot això, per tu!». És la revelació de l’autèntica pobresa de les benaventurances en persones senzilles, pares i mares de família i joves que, en el moment de la mort, s’han manifestat com la màxima expressió de l’amor de Déu amb una saviesa com la de Jesús a la creu que ho confia tot a l’amor del Pare. 

Quan de molt jove vaig comentar al nostre bisbe Miquel Moncadas la pregunta que més em preocupava: per què existeix el mal?, i quina és la solució?, em va mirar somrient i em va dir: «jo tampoc no ho sé, l’origen és misteriós i de solució no en té, però mira i fixa’t en Jesús clavat a la creu: creus que això en té d’explicació? Només sé que Ell ha ressuscitat i és viu!». Sempre ho he retingut en el cor, com un tresor que guard en la meva vida. Aquest bisbe, em vaig dir, creu en Déu! Per això, la contemplació de Jesús clavat a la creu em fa veure que la resposta radical al mal és l’amor. 

Aquest és el Déu cristià, el Déu que sofreix perquè estima i el Déu que estima perquè sofreix i s’uneix al dolor de la humanitat i el transforma. La mort de Jesús i el sofriment solidari que conté, viscuts des de l’experiència extrema de l’abandó del Pare, fan que tota mort i tot sofriment humans rebin un sentit ben nou perquè són una mort i un sofriment viscuts en l’amor. Així ho havia expressat Jesús als seus deixebles en la intimitat del darrer sopar: «Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics» (Jn 15,13). 

Sants del dia

19/07/2024Sant Epafra, santa Macrina, santa àurea.

Agenda – Pròxims esdeveniments

25 jul.
28 jul.
29 jul.
Radio Maria. Santo Rosario
Monasterio de la Visitación. Salesas + Mapa de Google
03 ag.
Conferencia LA MIRADA SISTÉMICA, por Clara Ventura.
Xiringuito solidario Tabgha (PORTALS NOUS)
06 set.
XVII Peregrinación al Santuario de Lourdes
Santuario de Lourdes (Francia)

Campanyes