El camí quaresmal iniciat fa gairebé un mes ens presenta cada dia i cada setmana l’ocasió de conèixer més l’Evangeli i les conseqüències de llegir-lo i encarnar-lo en la nostra vida. L’encontre amb Jesús en l’Eucaristia, l’escolta atenta de la seva Paraula i el temps que dedicam a la pregària, fan que, amb la llum de la seva mirada i el gest de curació que realitza, contemplem la nostra realitat humana i mirem de pal·liar tantes situacions de patiment com se’ns presenten. Jesús vol que intentem veure-hi amb els seus propis ulls, amb els ulls de Déu. I, així, ajudem tantes persones a obrir els ulls i a obtenir una visió creient, ja que aquell qui creu, hi veu!

Què li podia dir un cec a Jesús quan li demana «que vols que faci per tu?» Un malalt vol ser curat i, més ara, que té Jesús davant. La resposta que escolta Jesús de part del cec és evident: «Senyor, fes que hi vegi!» (Mc 10,51; Lc 18,41). El relat que avui ens ocupa és el de l’evangeli de Joan i diu que Jesús, veient el cec i havent dit «mentre som en el món, som la llum del món» (Jn 9,5), aleshores «escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre damunt dels ulls del cec i li digué: ves a rentar-te a la piscina de Siloè -que vol dir “enviat”-. Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi» (Jn 9,6-7).

Des d’aquesta lluminosa visió i contemplant avui la nostra «societat líquida», l’Església ens ajuda a obrir els ulls quan en la seva doctrina social ens diu que «molts germans necessitats esperen ajuda, molts oprimits esperen justícia, molts aturats esperen treball, molts pobles esperen respecte: és possible que, en el nostre temps, encara hi hagi persones que es moren de gana? que resten condemnades a l’analfabetisme? que els manquen les cures mèdiques més elementals? que no tenen una casa on refugiar-se? L’escenari de la pobresa es pot allargar indefinidament si afegim, a les antigues formes de pobresa, les noves, que afecten sovint també els ambients i les categories no privades de recursos econòmics, però exposades a la desesperació de la manca de sentit, a la insídia de la droga, a l’abandonament en l’edat avançada o en la malaltia, a la marginació o a la discriminació social…» (CDSE, 5). Tots tenim necessitat que se’ns obrin els ulls.

Fa més de dues dècades, el filòsof Zygmunt Bauman deia que «les societats contemporànies, en el seu afany pel progrés, l’orde i l’eficiència, produeixen de forma sistemàtica “residus humans”. Es tracta de persones que són excloses sistemàticament i que no encaixen en els models de productivitat, consum i mobilitat». Avui hi ha persones que treballen i segueixen essent pobres, i resulta que el fet és que la feina perd la seva funció integradora i deixa de ser un camí segur per a fugir de la pobresa. Obrim els ulls a la realitat per a transformar-la a la llum de Jesús i l’Evangeli.

Com en temps de Jesús, la pregunta és: qui té la culpa de tot això? La tendència a cercar culpables fa que Jesús reaccioni davant persones que no tenen altra feina que fer mal als altres, jutjant-los i condemnant-los. El malalt -en aquest cas el cec- no és culpable, ni ell ni els seus pares. Hi ha una ceguesa pitjor: no voler creure o fer befa dels qui creuen, i no exercir l’autocrítica reconeixent amb humilitat el propi pecat. Com podem ser llum per als altres? Sant Pau ens diu: «Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat…» (Ef 5,8-14). La Paraula de Déu ens indica el camí. Llegim-la, meditem-la i, convertits, portem-la a la vida.