Quan les notícies de cada dia amb relats de guerra i violència omplen les pàgines dels diaris, dels telenotícies i de les xarxes socials, ens pot resultar d’interès oferir mitjans que omplin els espais de la informació amb propostes de formació que ens eduquin per a un altre tipus de relació més identificada amb gestos humanitaris i valors amb més to de transcendència.

Per això, vull començar amb una pregària que el papa Francesc col·loca quasi al final de la seva carta encíclica Fratelli tutti sobre la fraternitat i l’amistat social. Prega així: Deman a Déu que prepari els nostres cor al trobament amb els germans més enllà de les diferències d’idees, llengua, cultura, religió; que ungesqui tot el nostre ésser amb l’oli de la misericòrdia que cura les ferides dels errors, de les incomprensions, de les controvèrsies; la gràcia d’enviar-nos, amb humilitat i mansuetud, als camins, arriscats però fecunds de la recerca de la pau» (FT 254). Serà bo repetir-ho una i moltes vegades, fins fer del nostre pensament i actuació diària un espai de fraternitat amb rostre de pau.

En els nostres ambients d’aquí, de la nostra illa, ja hi comença a haver necessitat d’una entesa entre persones provinents d’ètnies diferents i que presenten costums que contrasten amb la nostra cultura i reclamen viure en pau. Això es nota enmig del carrer i en espais públics, en els llocs de treball i de diversió, en el camp de l’educació i en el cor de les relacions socials. On hi ha font d’un aprenentatge per una sana i enriquidora convivència? Què ens interessa d’altres realitats culturals? Què ha d’interessar els altres de la nostra forma de ser i de viure? Davant el Consell musulmà d’Ancians a la Mesquita del Sakhir Royal Palace d’Awali, el papa Francesc fa poc es demanava: «com podran els feels de religions i cultures diferents conviure, acollir-se i estimar-se mútuament si nosaltres seguim essent estranys els uns per als altres?» I responia citant l’Iman Alí: «Les persones són de dos tipus: els teus germans en la fe o els teus semblants en la humanitat». I afegia: «Sentim-nos cridats a fer-nos càrrec de tots aquells a qui el designi diví ha posat al nostre costat en aquest món».

Els nostres ambients d’aquí i la societat en general tenen necessitat d’un espai sagrat on s’hi reconegui la presència de Déu. La desertificació espiritual, el buit religiós, o l’absència de Déu en la cultura, estan deixant la societat orfe d’un referent fiable que doni consistència al terreny per on hem d’avançar cada dia. El caminar sense rumb fix, el desconcert davant incerteses, la depressió i l’angoixa que molts pateixen, necessiten dirigir-se cap a un horitzó fiable, espiritual, que posi en contacte amb les preguntes més importants de la vida i que projecten cap el més enllà, on Jesús hi refereix el sentit de tot, Déu mateix. Una fe, de cada dia més adulta, és la resposta.