Pere Antoni Amer Canyelles,

Joan Bausá Puigserver,

Juan Peregrino Ndong Assumu Mikue

Festa de la Transfiguració del Senyor,

Catedral de Mallorca, 6 d’agost de 2022

Homilia de Mons. Sebastià Taltavull Anglada,

Bisbe de Mallorca

Ac 6,1-7a. Els varen presentar als apòstols, i després de pregar, els imposaren les mans.

Salm 96. El cel proclama la seva justícia, i tots els pobles contemplen la seva glòria.

2Pe 1,16-19. Aquesta veu del cel, nosaltres la vam sentir quan érem amb ell.

Lc 9,28b-36. Veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell.

Un Rostre per a contemplar

La contemplació de Crist, la referència a ell, és per a tot cristià un exercici diari, en la pregària i en qualsevol moment de l’activitat humana. Un rostre, el de Crist, que cal contemplar en la seva totalitat, home i Déu, humà i totalment transcendent. És la visió que se’ns demana, que la van tenir els apòstols, i a través de la qual hem d’observar les persones i el món que ens envolta, amb la visió realista que el mateix Jesús proposa en el moment de la transfiguració, com hem llegit a l’Evangeli.

La instantània d’un Crist resplendent aporta a aquesta visió la novetat d’una llum que projecta sobre la nostra vida perquè descobrim el seu realisme, ple també de la presencia de Déu, un realisme com el de la passió i mort com a pas previ de la resurrecció. Sant Pere, testimoni de la transfiguració i referint-se a la veu del cel i a les paraules dels profetes, ens ho acaba de dir des de la seva pròpia experiència de creient: «Vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc, mentre esperau que neixi el dia i l’estrella del matí surti a l’horitzó dels vostres cors».

En contemplar Crist transfigurat, se’ns ofereix, com una ràfega de llum, com un flaix resplendent, l’oportunitat de pregustar la gloria de Déu i, per la promesa que ens ha fet Jesús, la contemplació del nostre propi destí, participació en aquesta mateixa gloria. L’evangelista Lluc ens acaba de dir que «Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però, quan es desvetllaren, veieren la gloria de Jesús» (evangeli). Es tracta de la proximitat gratuïta de Déu, de l’experiència de la seva proximitat, d’una manifestació que omple tota la nostra vida d’una llum que posa claredat a tantes situacions de goig i també a tants moments de foscor.

Igual que els apòstols Pere, Joan i Jaume, avui tenim l’oportunitat d’entrar en aquesta experiència religiosa de l’encontre amb el Senyor. Sant Joan Pau II, a la seva Carta apostòlica d’inici del mil·lenni, ens diu que «com aquells peregrins de fa dos mil anys, els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, demanen als creients d’avui no tan sols «parlar» de Crist, sinó, d’alguna manera, que els el facin «veure». I, ¿no és potser la missió de l’Església reflectir la llum de Crist en cada època de la historia i fer resplendir també el seu rostre davant de les generacions del nou mil·lenni? El nostre testimoni seria, a més, enormement deficient si nosaltres no fóssim els primers contempladors del seu rostre» (NMI,16).

¿Que van contemplar realment aquests apòstols acompanyants de Jesús en el moment de la seva transfiguració? El text bíblic diu que «mentre pregava, es transfigurà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es torna blanc i espurnejant» (evangeli). La força es troba en la pregària (diu «mentre pregava»), àmbit en el qual es realitza una nova forma de presencia visible, resplendent, que atreu i interpel·la. La pregaria, d’actitud i de fet, sempre té aquest secret: obre els ulls, il·lumina la mirada, fa que penetri fins l’interior d’un mateix i s’obri a Déu, dona elements nous i únics que fan observar les persones i l’entorn amb una mirada diferent, neta, transparent, sempre renovada, en la qual l’amor de Déu confereix el seu sentit més propi i autèntic.

Així doncs, oberts a aquesta revelació, és evident que la nostra vida pot prendre un rumb diferent al de costum, i que la nostra contemplació de Déu, que és amor, ens ajuda en la nostra relació amb els altres. «Tota experiència religiosa autentica, en totes les tradicions culturals, porta a una intuïció del Misteri que, no rarament, arriba a copsar algun tret del rostre de Déu» (CDSI 20). Cal garantir que aquesta experiència religiosa es doni en la contemplació de Jesucrist.  Com diu la doctrina social de l’Església, «el rostre de Déu, que es revela progressivament en la historia de la salvació, resplendeix en el rostre de Jesucrist Crucificat i Ressuscitat» (CDSI 31) i, per això, l’Església creu fermament que «la clau, el centre i el fi de la historia humana es troben en el seu Senyor i Mestre» (GS,10). Necessitam fe, molta fe, per a contemplar el Senyor. Els apòstols, tot i veure i tocar el seu cos, només la fe podia travessar el misteri d’aquell rostre.

Avui, estimats Pere Antoni, Joan i Juan, en l’ordenació diaconal, iniciau un itinerari en el qual la contemplació de Jesús, l’enamorament de la seva persona, el seguiment incondicional i la transfiguració progressiva d’ell en cadascú de vosaltres és el secret de les vostres vides. No ha de ser aquesta la vostra, una escalada cap el poder, un ascens per adquirir èxit i prestigi humà, un pretext per viure una llibertat mal entesa només a partir d’allò cadascú desitja o pretén egoísticament aconseguir. És la decisió per al servei humil per amor, com ho va fer Crist. Per això, la vida de celibat -és a dir- d’entrega total a Crist i a l’Església amb un amor indivís i universal no té altre raó de ser que la configuració amb ell, la seva transfiguració realitzada en cadascuna de les vostres persones mitjançant una amistat personal amb ell, que us durà a una amistat transparent amb totes les altres persones.

D’aquí, l’exercici de la caritat, que no és pura solidaritat, sinó amor com el de Crist, que és oblatiu i de total entrega, fins a donar a vida, quan ell mateix el defineix dient que no hi ha amor més gran que aquest. Respecte d’això en fareu promesa quan us faci aquesta pregunta: «Vosaltres que estau decidits a viure en el celibat, ¿voleu observar aquest propòsit durant tota la vida, com a signe de la vostra consagració a Crist per causa del Regne del cel, al servei de Déu i dels homes?» (del Ritual d’ordes).

Aquesta opció de vida té sentit quan feim de l’Evangeli el full de ruta per al caminar de cada dia. Per exercir amb humilitat i amb amor el ministeri dels diaques com a bons col·laboradors de l’orde sacerdotal i en bé del poble cristià, necessitau que en el vostre nou estat de vida mantingueu i augmenteu l’esperit d’oració, sempre amb la voluntat de seguir la invitació que avui hem escoltat d’aquella veu que apareix en el moment central del relat de la transfiguració: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit: escolteu-lo» (2ª lectura i evangeli). Aquesta és la perenne actitud del creient: posar-se sempre a l’escolta de Jesús, que parla. Aquesta és la font de la pregària i de tota acció social i caritativa, font d’on haureu d’anar a beure sempre perquè, com diu el papa Francesc, «amb l’amic parlam, compartim les coses mes secretes. Amb Jesús també conversam. La pregària és un desafiament i una aventura. I quina aventura! Permet que el coneguem cada vegada més, entrem en la seva espessor i cresquem en una unió cada vegada més forta. La pregària ens permet d’explicar-li tot el que ens passa i quedam confiats e es seus braços, i a mateix temps ens regala instants de preciosa intimitat i afecte, què Jesús vessa en nosaltres la seva pròpia vida» (ChV,155). Estimats Pere Antoni, Joan i Juan, no priveu d’aquesta amistat la vostra joventut!

Us enganyaria si al vostre ministeri diaconal i futur presbiteral hi posàs un altre fonament. Moltes vegades fallam i ens equivocam i és precisament quan fonamentam la nostra vida de consagrats en realitats humanes efímeres, subjugades a ideologies que desdibuixen la dignitat humana o atractius que miren el propi plaer, interessos econòmics o benestar personal, reduint el temps al que ens hem consagrat a la mínima expressió. La unitat i identificació constant amb Jesús ens allibera de tot això i fa que tot el temps, atenció, treball, esforç… sigui orientat a ell i, des d’ell, a tots els altres als qui hem de servir, estimar i oferir la nostra vida.

Un cristià, i molt més un diaca, un prevere, un bisbe, hem d’experimentar des dels sagraments rebuts, una unitat constant amb Jesús, fins a poder dir com sant Pau, tan enamorat d’ell i identificat amb ell: «Ja no som jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Per a vosaltres, estimats Pere Antoni, Joan i Juan, el diaconat que exercireu ara durant uns mesos és un pas en el camí cap el sacerdoci. Deixau que Jesús camini amb vosaltres i, com aquells deixebles que anaven cap a Emmaús, escoltau-lo i que, en la pregària, la reflexió i l’estudi, us expliqui el sentit de les Escriptures, a la vegada que deixau que us inflami el cor d’aquell amor que farà que el doneu a conèixer amb la vostra paraula quan la prediqueu i amb el vostre testimoni de vida quan actueu. Podeu estar segurs -confieu-hi plenament- que la trobada amb ell us haurà transfigurat, i tothom podrà veure en vosaltres el seu rostre atractiu i lluminós. Que així sia!