Vaig escriure fa temps que no podem silenciar la preocupació que genera la manca de vocacions al ministeri sacerdotal. Per això i valorant la comunitat dels qui formen el nostre Seminari, vos deman que hi projectem una mirada d’afecte i de corresponsabilitat. Facem-ho amb actitud sinodal, que és de comunió, de participació i de consciència de missió, ja que tots anam dins el mateix vaixell, i a tots ens toca remar. Us ho deman de tot cor. És el que hem d’aconseguir de part de cada cristià, de cada comunitat parroquial, de cada moviment evangelitzador, com també de les persones concretes, preveres, diaques, consagrats i consagrades, laics i laiques de la nostra Església de Mallorca. A tots ens interessa que hi hagi respostes valentes a la crida que Déu fa a cadascú. No tan sols ho volem i ens interessa, sinó que, des de la família, grups de catequesi, col·legis, esplais, escoltisme, associacions, grups juvenils i tants altres, hem de fer el possible perquè aquestes respostes hi siguin, després que hàgim ajudat a discernir quan qualcú es planteja la seva vocació o quan l’ajudam que se la plantegi.

En aquests moments, formen el nostre Seminari onze seminaristes, que cursen els estudis en el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM) i viuen en comunitat al Santuari de la Mare de Déu de Lluc, junt amb el rector i els responsables, utilitzant també les dependències del Seminari Major -la Sapiència- el temps que han de romandre a Ciutat. Ens hem d’alegrar i agrair que en aquests moments també n’hi hagi alguns altres que s’hi han apropat perquè estan descobrint que el Senyor els ha tocat el cor i demanen començar ja el proper curs un procés de discerniment vocacional. Duguem-ho a la pregària.

Com deia, som conscients que quan es parla de crisi de vocacions es tracta més aviat de crisi de resposta a la crida que Déu fa a cadascú i, és en aquesta direcció d’ajuda que hem de fer el possible perquè ho treballem amb un compromís formatiu seriós des de qualsevol instància educativa, sigui dins l’àmbit de l’Església o -per la presència de laics i laiques- en altres espais seculars. La crida, que sempre ve de Déu i que escoltam des de la fe, es pot fer sentir a qualsevol lloc i ser dirigida a qualsevol persona, com ho fa Jesús quan diu «Vine amb mi, segueix-me!». El que ens toca fer a nosaltres és crear el clima favorable perquè la crida sigui detectada, escoltada, meditada, discernida i resposta.

És important que, tant si el plantejament vocacional és en el període adolescent com a l’edat adulta, hi posem al màxim atenció, dedicació i acompanyament. També se’ns demana proveir la diòcesi d’un Seminari menor o una institució semblant que aculli i acompanyi els brots vocacionals més tendres. En el nostre cas, ja tenim el Seminari en família, el qual combina l’experiència d’un grup d’adolescents que es plantegen la vocació, fan els estudis normals propis de l’edat, viuen a casa amb la família i tenen moments puntuals de trobada i formació, fins que a l’edat corresponent entrin al Seminari major. No podem perdre gaire temps. La necessitat de preveres i diaques és de cada dia més gran i proveir el Seminari de candidats és urgent. Us convid que cadascú es demani què fa per les vocacions i perquè el seu testimoni cristià sigui evangèlicament contagiós i, en la mesura prudent, també sigui una invitació explícita. Ja ho veis, el lema d’enguany és una pregària: Pare, enviau-nos pastors! Facem-la amb amor i confiança.